Invertir a EE.UU significa tenir excedents de recursos, que en el cas de la Xina procedeixen de les exportacions i de la necessitat que els seus treballadors visquin com formiguetes (...). El risc de repetir l’esquema anterior (inflar el consum nord-americà per a que tiri del carro i una Xina excessivament depenent de l’exterior) s’amaga aquí, i per tant que la recuperació global, quan es produeixi, dugui plom a les ales.
El Govern de Pekin ja era conscient de tot això el 2007, abans de la crisi de les ‘subprime’. El primer ministre Wen Jiabao va advertir que l’economia xinesa era “inestable, desequilibrada, descoordinada i insostenible”. Però no van tocar el model.
José Manuel Garayoa, ¿Han aprendido la lección?, La Vanguardia 7-07-2009.
Goldman Sachs acaba d’anunciar beneficis trimestrals històrics, i es prepara per repartir enormes primes, comparables a les que pagava abans de la crisi. Què ens diu aquest contrast?
Primer, que Goldman és molt bona en el que fa. Malauradament el que fa és dolent per a Estats Units. Segon, demostra que els mals hàbits de Wall Street (...) no han desaparegut. Tercer, demostra que, al rescatar el sistema financer sense reformar-lo, Washington no ha fet res per protegir-nos d’una nova crisi i, a més, ha fet que sigui més probable que es torni a produir.
Paul Krugman, La alegría de Goldman Sachs, El País 19-07-2009.
