(...) l’elit global representada aquí [a Davos] –defensora durant dècades de la globalització desreguladora ‘made in USA’- ja desconfia no només del model nord-americà, sinó també de la racionalitat del mercat. “(...) no hi ha ningú disposat a posar-se dret i defensar les teories de mercats eficients” (...).
Uns articles en diaris influents, el International Herald Tribune i The Wall Street Journal, van plantejar la possibilitat d’una convergència global al voltant a un model econòmic més regulat, amb una major intervenció estatal, menys desigualtat i fins i tot amb una àmplia xarxa de protecció social. “Tots sabem que aquest fonamentalisme del lliure mercat és un error” (...).
Joe Stiglitz també adverteix de l’estranya reconversió de “l’home de Davos” en socialdemòcrata: “La meva opinió (...) és la mateixa que la de la majoria, inclús a Davos, que el capitalisme sense lligams no funciona, que fa falta més protecció social pels individus i per a les empreses, (...) els mercats necessiten regulació, que els governs han d'intervenir i crec que això és el que la majoria recolza”.
(...) el consens es solidifica al voltant de la necessitat d’un marc fort de regulació financera basat en el principi keynesià (...).
Andy Robinson, Giro hacia la socialdemocracia, La Vanguardia 1-02-2009.
Articles relacionats: El cas de DAVOS
Articles relacionats: El cas de DAVOS
Basilea III: afinar els números
Els banquers centrals i reguladors reunits a Basilea, els mateixos que van ser incapaços d’anticipar i evitar la darrera i sonada crisi financera –origen i causa de la Gran Recessió de 2008-2009-, van acordar multiplicar per 3,5 el "nucli de capital" de les entitats ('core capital', capital més reserves), que passa així del 2% dels crèdits concedits al 4,5% [el 2015], més un 2,5% [el 2019] com 'coixí' de recursos propis amb els qual afrontar futures crisis (sense que les pèrdues siguin socialitzades recurrent als diners dels contribuents). (...)
Quan les circumstàncies exigeixin recuperar el mencionat 'coixí' de capital, l’entitat no podrà distribuir dividends ni mantenir primes extraordinàries pels seus executius. (...)
L’acord de diumenge va ser fruit d’un compromís ja que les autoritats nord-americanes, britàniques i suïsses volien fixar el termini màxim de cinc anys per reforçar el seu nucli de capital i situar-lo en el 7% dels crèdits concedits (els seus bancs estan més capitalitzats que els de la zona euro).
Manuel Estapé Tous, La banca recibe con subidas en bolsa las normas de Basilea III, La Vanguardia 14-09-2010.
