Fa 20 anys, la república Txeca era l'economia més igualitària del bloc comunista. (...)
Un dels primers treballs dels economistes de Harvard i Chicago que van arribar a Praga fa 20 anys va ser fomentar incentius. "El 1991 vaig entrar en el despatx del ministre de Finances i vaig veure a la seva taula un informe amb el títol en anglès: "Com augmentar la desigualtat", va explicar (...) l'ex assessor del Banc Central Txec. "I li vaig dir: 'Hi ha d'haver un error tipogràfic!'. Però el ministre em va respondre: "No. La distribució de la renda és massa plana".
Vint anys després ja hi ha la dosi indicada de desigualtat.
Andy Robinson, Poscomunismo 'rom', La Vanguardia 10-11-2009.
Baixar els nivells de desigualtat serviria per reduir una ampla gama de mals socials, des de la delinqüència violenta i el nombre de presos fins l’obesitat, des dels embarassos de les de quinze anys fins l’estrès i les malalties psicològiques. I augmentaria la felicitat de tothom, fins del més afortunats.
(...) “hi ha una extraordinària correlació entre el malestar social i de salut i la desigualtat” (...).
L’estreta relació entre la desigualtat i les patologies socials és impactant. El percentatge de gent que no es fia dels seus conciutadans és molt més alt en països o regions desiguals. 8...).
“Hi ha una relació molt forta entre malaltia psicològica i desigualtat” (...). I malgrat que EUA gasti més que cap altra país en el seu sistema de sanitat, “és més probable que un nen mori a EUA que a Grècia o Cuba” (...).
(...) Ja se sap que un cop assolit un determinat nivell de desenvolupament econòmic, els augments de la renda per càpita en si no augmenten ni el benestar físic ni els nivells de felicitat.
(...) en les fases primerenques del desenvolupament, l’augment de la renda per càpita incideix notablement en la felicitat, però quan s’assoleix una renda mitjana per càpita al voltant als 18.000 euros per habitant, els increments de felicitat i esperança de vida per augments de renda són cada cop menors.
En canvi, cada educció de la desigualtat de renda en els països rics es tradueix en augments de benestar social i de felicitat a tots els nivells de la societat.
(...) “En les economies més desiguals hi ha més pressions per consumir encara que sigui endeutant-se”. No és casualitat que la despesa per habitant en publicitat sigui més alt en els països més desiguals.
Mentrestant, el model nòrdic –amb baixos nivells de desigualtat- aguanta bé en aquesta crisi. Els executius de la nova generació de multinacionals escandinaves –Nokia, Ericson, Ikea-, a l’igual que els japonesos del molt equitatiu model Toyota, cobren molt menys que els seus homòlegs nord-americans o britànics. (...) En empreses nòrdiques, “és molt important ser igualitaris; és el pegament cultural que ens aglutina” (...). Escandinàvia té un sistema tributari més progressiu que altres països, però la seva estructura de sous bruts és també més igual.
(...) Per molt que s’insisteix que EUA és el país on “tot és possible”, el grau de mobilitat social és més gran en països de distribució més equitativa. (...) Per xocant que resulti als creients en el somni americà, té una explicació senzilla: hi ha una estreta relació entre igualtat i despesa en ensenyament públic. A Noruega, l’ensenyament privat rep només el 2% de la despesa total en ensenyament. A EUA li correspon el 32%.
Andy Robinson, Más iguales, más felices, La Vanguardia 10-08,2009.
