¿Com hem arribat fins aquí? (...). “El món”, assenyala Attali, “semblava rutllar de meravella; la llibertat política i la iniciativa individual s’estenien –aparentment- als llocs més remots; els nivells de pobresa començaven a disminuir a l’Àsia i Amèrica Llatina; el creixement global era el més ràpid de la història, i tot semblava predir que aquests índexs es mantindrien durant diverses dècades gràcies a un fort desenvolupament demogràfic, a un alt nivell d’estalvi i a uns extraordinaris progressos tècnics que permetrien, a més, reorientar el creixement vers un desenvolupament sostenible”. I de sobte, sense previ avís, tot se’n va en orris i ens despertem en la pitjor depressió dels darrers vuitanta anys (...).
“A començaments de setembre de 2008, es passa de l’economia de la confiança al pànic”. I és en aquest moment quan “descobrim que el sistema financer és en extrem corrupte; un sistema que remunera generosament als qui el controlen i avaluen, i distribueix uns indecents beneficis entre els responsables dels desastres”.
¿I perquè? Perquè els bancs centrals, els Governs i els organismes internacionals no comptaven amb cap control eficaç sobre les institucions financeres i les famoses agències de qualificació del risc. Unes setmanes després, a l’octubre, el sistema financer mundial es troba al marge de l’abisme. Banca, asseguradores, en especial les de EE.UU., es salven, de moment, per la injecció de recursos econòmics aprovats pel Govern del president Obama, però en el fons es tracta de nacionalitzacions, convertint el deute privat en públic, ja que el Govern participa directament en les empreses a les quals subministra recursos.
C.G., ¡Para que no nos enganyen más!, comentari del llibre de Jacques Attali, “¿Y después de la crisis qué...?, El País 19-07-2009.
