(...) si no estiguéssim a l'euro, la pèrdua de competitivitat l’arreglaríem amb una devaluació de la moneda pròpia, una de les eines més emprades a Espanya.
(...) la integració a l'euro requeria modificar les estratègies econòmiques de tots els agents socials. Sense possibilitat de devaluació, era precís controlar la competitivitat i, per tant, que els preus i els salaris fossin subordinats a la productivitat i no fixats, com sempre, amb pautes inflacionistes. A més, es requeria no tenir un dèficit exterior [superior] al 10% del PIB (...).
Van entrar a l'euro aprofitant els seus avantatges, però fent cas omís a les seves exigències.
Enric Colet, El euro y el vino, El País 21-02-2010.
A diferència dels països amb moneda pròpia, els membres de la Unió Monetària Europea
Els països perifèrics s'han beneficiat enormement de l'adopció de l'euro (...). Una moneda forta, que gaudeix de credibilitat en els mercats internacionals, suposa a més el privilegi d’emetre deute en la moneda pròpia, amb la corresponent disminució del risc de canvi. (...)
L'euro és una experiència única com unió monetària amb polítiques fiscals gairebé totalment descentralitzades. El risc és que uns països paguin per la indisciplina d'altres si la suma de les polítiques fiscals és excessivament laxa i comporta tipus d'interès més elevats per a tots. Per això l'arquitectura de Maastricht va imposar dos pilars de disciplina fiscal: el Pacte d'Estabilitat i la regla de 'no recolzament', per la qual cada país és responsable dels seus deutes. Cap de les dues ha funcionat: França i Alemanya van transgredir el Pacte d'Estabilitat el 2004, i el rescat de Grècia trenca ara la regla de 'no recolzament'.
L'ajut a Grècia era obligada, ja que en cas contrari la crisi de l'euro hauria estat molt més greu. Però la UME no està preparada per aquest escenari (...). La regla de 'no recolzament' no era un aspecte secundari, sinó un pilar de la UME, l'incompliment del qual exigeix el disseny d'un nou marc institucional per a l'euro i avenços en la direcció d'una major unió política.
Santiago Fernández de Lis y Esther Rodríguez, 'Plan B? Para el euro, El País 21-02-2010.
Hi ha un precedent poc comentat. A la tardor de 1998, els fons especulatiu LTCM va ser rescatat de la fallida gràcies a la persuasió de la Reserva Federal. Poc
En aquesta ocasió, el morbo el posa el totpoderós Goldman Sachs -Governement Sachs, ja que col·loca als seus màxims executius en el Tresor i la Reserva Federal nord-americans-. Goldman ha muntat una operació per cobrir el risc de canvi d’emissions de deute grec en dòlars i yens i va emprar un tipus de canvi "històric" el qual va crear una plusvàlua de 1.000 milions de dòlars. Van servir per reduir el dèficit i el deute. Atenes també va hipotecar els ingressos dels peatges per obtenir ingressos extraordinaris.
Contabilidad creativa 'made in USA', La Vanguardia 19-02-2010.
