Greenspan
(...)[en la declaració l'ex president de la Fed] Greenspan va negar que la política de mantenir baixos els interessos –una de les seves idees- fos la causa de la bombolla i va subratllar que la Fed [la Reserva Federal ] va alertar sobre l'especulació amb les hipoteques d'alt risc.
(...) va insistir en que el 1999 i el 2001 va llençar advertències respecte als préstecs hipotecaris tòxics. Va remarcar que si el Banc Central hagués tractat de refredar el mercat de la vivenda, al mig del consens generalitzat en el qual s’encoratjava la compra, "el propi Congrés hauria actuat contra nosaltres". (...)
El seu testimoni va obrir una llarga jornada de compareixences (...) destinada a examinar el desastre hipotecari i el consegüent rescat bancari. (...) "Va fallar la Reserva Federal en les seves responsabilitats?" L'ex president va reconèixer que hi va haver errors, per subestimar el grau del risc financer i confiar en la capacitat de les empreses privades per evaluar-lo, a més que el sistema bancari s'havia descapitalitzat des de feia 50 anys. "Això s'ha d'ajustar", va matisar, encara que va tornar a aludir que els seus punts de vista no haurien estat acceptats pel Congrés. I va alertar que, sense controls addicionals, hi haurà altres enfonsaments. (...) Durant el seu Greenspan mandat va veure com s’inflaven al menys dues bombolles especulatives, la tecnològica i la immobiliària.
En al seva compareixença, Greenspan va avisar als congressistes que les autoritats reguladores no poden evitar que hi hagi una altra crisi, encara que sí limitar el seu impacte. En la seva opinió, la darrera crisi evidencia les limitacions dels governs per vigilar el funcionament dels mercats. "Els reguladors no poden emprar amb èxit el púlpit per controlar els preus dels actius, i no poden dirigir la seva política reguladora i supervisora en funció dels moviments dels preus. Ni tampoc poden eliminar totalment la possibilitat de crisis futures".
Un dels causants, va argumentar, va ser l'activitat de les agències hipotecàries semiestatals Fannie Mae i Freddie Mac. Es van fer amb una gran cartera de crèdits hipotecaris de baixa qualitat que després van ser titulitzats. "El detonant immediat va ser la titulació d'hipoteques d'alt risc", va senyalar. La titulació va consistir en la conversió dels préstecs hipotecaris en instruments financers. Això va dur a l'especulació i a la derrumbre.
Frances Peirón, Greenspan se lava las manos por el origen de la crisis bancaria, La Vanguardia 8-04-2010.
Crisis al sXVII per l'excès d'or
D’ençà començaments del segle XVII, i coincidint amb la Guerra dels Trenta Anys, el món va ser conscient que havia entrat en una greu crisi econòmica. Els excessos dels anys anteriors, facilitats per l’enforma liquides en or provinent del Nou Món, van començar a passar factura per la via d’una caiguda dels sous reals i la sensació que tot estava per derrumbar-se. Aquesta sensació no deixava d’amplificar-la la guerra entre el nord protestant i el sud catòlic que en el continent europeu lliuraven la batalla per a l’hegemonia política, econòmica i religiosa.
Juan Ignacio Crespo, El origen de las crisis y ssu perpetuación, El País 5-09-2010.
Una lliçó sobre la crisi a Espanya*
Europa continua sent l’epicentre de l’Acte II de la crisi financera global, que ara ha mutat per convertir-se en una crisi de deute sobirana dintre l’eurozona. ¿Com ha pogut passar això quan, al menys sobre el paper, tots els problemes aparentment havien quedat resolts durant la cimera extraordinària de la UE el maig, que va crear un Instrument d’Estabilitat Financera Europea (EFSF) i va assegurar un finançament total de quasi un bilió de dòlars? (...)
Si tots els recursos promesos (750.000 milions d’euros, inclòs un finançament del FMI) s’utilitzessin plenament, la UE podria finançar completament a tots els països amb problemes (Portugal, Espanya i Irlanda) durant un parell d’anys. (...)
No obstant, aquesta artilleria financera oficial no ha impressionat els mercats. (...)
L’explicació és simple: els problemes que constitueixen la base de la crisi (l’estat precari de les finances públiques gregues i del sector immobiliari espanyol) no han estat resolts, encara que haurien de ser fàcilment manejables en un context paneuropeu.
(...) les estimacions oficials de les pèrdues en el sistema bancari espanyol representen tot just 100.000 milions d’euros. El problema real a Espanya podria residir en (...) l’exposició dels bancs francesos, alemanys i altres al sector immobiliari espanyol.
Molts préstecs a empreses constructores espanyoles s'hauran de considera deutes incobrables. Però, inclús en el pitjor escenari, les pèrdues combinades de bancs espanyols i altres en el sector immobiliari espanyol no passarien dels 300.000 milions d’euros, o aproximadament el 3% del PIB de la Unió Europea.
De manera que el veritable interrogant és per què els problemes d’una fracció manejable en la perifèria d’Europa estan paralitzant tot el sistema bancari de l’eurozona. (...)
Una raó clau per a que els mercats financers d’Europa continuïn estant nerviosos és que, oficialment, no hi ha cap problema. (...)
La primera regla a l’hora de lidiar amb la turbulència del mercat financer hauria de ser admetre la veritat i la magnitud dels problemes. (...)
Però, hi ha una segona raó, i més pertorbadora, per la qual els mercats financers continuen inquiets: grans franges del sistema bancari europeu encara estan amplament subcapitalitzades. D’acord amb les estadístiques del Banc Central Europeu, els bancs de l’eurozona tenen al voltant de vint euros de passiu (inclòs el deute interbancari) per cada euro de capital i reserves. Això implica que per cada pèrdua de capital d’un euro a l’aguait en algun banc hi haurà vint euros de deute dubtós.
(...) Amb els fons mobilitzats fins ara sota el EFSF (750.000 milions d’euros) n'hi hauria prou per fer front a tot això –sempre que aquestes potencials pèrdues s’identifiquessin clarament i es reservessin els fons necessaris per lidiar amb elles-. Però no és l’estratègia que s’està seguint.
Al contrari, el finançament europeu s’utilitzarà només per rescatar governs, que al seu torn necessiten el diners per rescatar als seus bancs. Però donada la relació de 20:1 en el sector bancari, aquest enfocament implica que els requeriments de finançament es tornaran astronòmics: en comparació amb la factura de 450.000 milions d’euros si les potencials pèrdues continuen ocultes i disperses, se’n necessitarien 9 bilions d’euros en garanties de deute per assegurar l’estabilitat del sistema bancari de l’eurozona. (...)
Europa no pot escapar de la crisis en els seus mercats financers fins que recompongui els seus bancs. Malauradament, els estrategs polítics d’Europa s'han deixat enganyar dues vegades per les opinions políticament convincents de la crisi –primer els anys 2007 i 2008, al suposar equ el contagi financer provenia d’Estats Units, i avui, al donar-li la culpa a una política fiscal imprudent en el sud de l’eurozona.
El problema real, més aviat, és que el sistema bancari de la UE te una capitalització tan feble que no pot assumit cap pèrdua, al mateix temps que està tan interconnectat que els problemes d’un país ràpidament posen en risc a tot el sistema. Fins que es resolguin de manera decisiva els problemes de balanç dels bancs, els mercats financers continuaran al marge.
Daniel Gross, Bancos y crisis de Europa, La Vanguardia 12-07-2010.
La fallida de Nova York
David Harvey, autor de ‘Breve historia del neoliberalismo’, ha qualificat la fallida de Nova York com el laboratori neoliberal de Reagan i Tatcher.
[Aquesta crisi serà similar?] Les crisis es desplacen geogràficament. O sigui, el capital jamai resol els seus problemes: simplement els canvia de lloc. De manera que crec que en aquesta crisi estem veient la mateixa classe de reestructuració a gran escala que es va iniciar a Nova York els setanta.
[Nova York va marcar una tendència?] Va ser un cas icònic. Uns anys després, en la crisi de deute a Mèxic es va tenir una versió del que va passar a Nova York amb els ajustos pel FMI. Ara ho veiem a Europa. La consigna sol ser: “Salveu als banquers; colleu als ciutadans!”. A Nova York la banca es va apoderar de al ciutat per forçar les retallades que permetrien que pagués als creditors. Va ser una espècies de cop d’Estat en el qual es va redistribuir la riquesa cap amunt. Això ja ho estem veient a Irlanda.
[Creu que s’aporfitarà aquesta crisi a Europa com es va aprofitar aquella?] Ja ho estem veient. Països en la zona euro estan encara pitjor que a EUA Califòrnia (...). Però Califòrnia és part d’un sistema federal, així que al menys es beneficia de transferències des de Washington. Ningú parla de fallida a Califòrnia. La zona euro s’haurà de federalitzar.
[Per què es repeteixen les bombolles i les crisis?] Perquè el capital ha de cercar sortides per l’excedent que genera. Ho varem veure amb la suburbanització de les ciutats nord-americanes després de la Segona Guerra
[A Nova York l’any 1975 hi havia alguna alternativa a l’austeritat?] La ciutat va haver d’atendre a les necessitats dels banquers d’inversió reduint el nivell de vida dels ciutadans. És el que passa quan Merkel dóna el senyal que els tenedors de bons hauran d’assumir pèrdues en el cas d’una crisi d’insolvència. Provoca el pànic, i l’ajust s’endureix.
[I si optem per no pagar als creditors?] El 1830 els estats americans suspenien pagaments de manera constant sobre deute britànic. Argentina ho va fer el 2001. I va sortir bastant bé.
A. Robinson, entrevista a David Harvey, “Las crisis distribuyen riqueza hacia arriba”, La Vanguardia 5-12-2010.
Com ha anat tot tan malament
Els tres últims anys han estat un desastre per a la majoria de les economies occidentals. (...) Com ha sortit tot tan malament?
Bé, el que sento repetir cada vegada amb més freqüència als membres de l'elit política -savis autoproclamats, funcionaris i experts de prestigi- és l'afirmació que la culpa és en la seva majoria dels ciutadans.
(...) aquest punt de vista que culpa a la ciutadania no només és interessat, sinó completament erroni.
(...) Les polítiques que ens van ficar en aquest merder no eren respostes a les exigències ciutadanes. Eren, excepte unes poques excepcions, polítiques abanderades per petits grups de persones influents, i en molts casos, les mateixes persones que ara ens donen lliçons als altres sobre la necessitat de posar-nos seriosos. I en tractar de donar la culpa a la plebs, les elits estan eludint algunes reflexions molt necessàries sobre els seus propis errors catastròfics.
(...) ¿Què ha estat del superàvit pressupostari que el Govern federal tenia el 2000?
La resposta és que tres coses principalment. La primera van ser les baixades d'impostos de Bush, que van afegir uns dos bilions de dòlars al deute nacional durant la dècada passada. La segona, les guerres de l'Iraq i l'Afganistan, que van sumar al voltant de 1,1 bilions de dòlars més. I la tercera va ser la Gran Recessió , que va provocar una caiguda dels ingressos i un repunt de la despesa en prestacions per atur i altres programes de la Seguretat Social.
I qui és responsable d'aquests destrosses pressupostaris? La gent del carrer, no.
El president George W. Bush va baixar els impostos per la ideologia del seu partit, no en resposta a una onada d'exigències populars (i el gruix de les retallades va ser per a una minoria petita i adinerada).
De manera similar, Bush va decidir envair l'Iraq perquè era una cosa que ell i els seus assessors volien fer (...).
Finalment, la Gran Recessió la va provocar un sector financer fora de control, encoratjat per una liberalització imprudent. I qui va ser responsable d'aquesta liberalització? Doncs va ser gent de Washington amb molt poder i amb vincles estrets amb el sector financer. (...)
De manera que van ser els desencerts de l'elit, i no l'avarícia de la gent del carrer, els que van causar el dèficit dels EUA. I en línies generals, el mateix podria dir de la crisi europea.
(...) A Europa, la història oficial actual és que els governs dels països amb problemes escoltar excessivament a les masses i van prometre massa als votants mentre recaptaven molt pocs impostos. I per ser justos, aquesta història és raonablement certa en el cas de Grècia. Però no és pas el que va passar a Irlanda i Espanya, que tenien poca deute i superàvits pressupostaris la vigília de la crisi.
La veritable història de la crisi europea és que els dirigents van crear una moneda única, l'euro, sense crear les institucions que es necessitaven per fer front als períodes de bonança i de dificultat dins de la zona euro. I el motor de la moneda única europea va ser el projecte de sentit descendent per excel·lència, una visió imposada per l'elit a un electorat tremendament reticent.
Té alguna importància tot això? Per què hauria de preocupar l'esforç per atribuir la culpa de les males polítiques a la ciutadania?
Una possible resposta és la responsabilitat simple i plana. No hauríem de permetre que els qui van defensar polítiques que van destrossar el pressupost durant l'època de Bush pretenguin fer-se passar per falcons del dèficit, aquells que van elogiar a Irlanda no haurien de donar-nos sermons sobre el govern responsable.
Però jo diria que la principal resposta és que en inventar històries sobre les nostres dificultats actuals que absolen els que ens han posat en aquesta situació, eliminem tota possibilitat d'aprendre de la crisi. Hem de culpar a qui correspon, per donar una lliçó a les nostres elits polítiques. En cas contrari, faran encara més mal en anys venidors.
Paul Krugman, La imprudencia de las élites, El País 15-05-2011.
