Per fer negocis a l’Àfrica cal ser una antiga metròpoli, o la Xina. I per reeixir, cal no seguir els dictats del Banc Mundial ni de l’FMI.
(...) La majoria de les empreses europees, excepte les que estan en l’Àfrica francòfona i les empreses britàniques establertes en les antigues colònies, tenen molt poca o cap experiència en fer negocis a la regió. Per tant, la seva capacitat de previsió es veu molt afectada degut precisament a aquesta manca d’experiència. (...)
Durant la dècada entre 1980 i 1990, les institucions de Bretton Woods van fer un esforç per marcar el començament de l’estabilitat a l’Àfrica introduint mesures d’ajust estructural com promoure l’exportació, la devaluació i la liberalització del comerç. L’amplia majoria dels països africans només havien deixat de ser colònies a partir dels anys seixanta. Però aquestes polítiques no van resultar en la transformació econòmica prevista.
El desenvolupament d’empreses autòctones i la industrialització de la regió és va veure en gran mesura minvada pel seguiment d’aquestes recomanacions del Banc Mundial i del FMI. El període d’industrialització per a la substitució de les importacions en la regió va ser massa curt (...). Per tant, per a que Àfrica posi remei a aquests desajustos, necessita trobar el seu propi camí i crear una estratègia de desenvolupament que es correspongui amb les seves pròpies realitats i el seu recent passat colonial. (...)
Els comentaristes d’alguns mitjans han argumentat que el compromís de la Xina amb Àfrica és en gran mesura d’explotació, però l’opinió general entre els africans és que la Xina aporta més beneficis que perjudicis. Quan la resta del món no volia Àfrica ni regalada, la Xina va aparèixer en escena i ha invertit activament allí durant la darrera dècada.
La presència de la Xina és, de fet, el que ha atret l’interès de moltes multinacionals estrangeres d’Occident d’invertir a Àfrica. En termes avantatjosos, la Xina ha dut inversions a països africans refusades per altres inversors. Els consumidors africans poden adquirir ara productes manufacturats de gran qualitat a preus baixos. La Xina també ha contribuït enormement als guanys dels països exportadors de petroli, ha finançat el desenvolupament d’infraestructures, ha creat instal·lacions de recerca i formació que faciliten la transferència tecnològica, ha ajudat a la creació d’ocupció en fabricació, mineria i construcció, i ha augmentat la producció local, la diversificació econòmica i el creixement de l’agricultura.
(...) la part negativa del compromís de la Xina amb Àfrica és la manca de transparència en la seva forma de fer els negocis. Les exportacions, en augment, són principalment de primeres matèries de poc valor afegit, i la qualitat de l’ocupació que creen és dolenta. A més, hi ha certa incertesa en assumptes com compartir riscos, la sostenibilitat del deute i la recuperació del cost en les inversions.
Sanjay Peters, Àfrica, candidata a un nuevo emergente, La Vanguardia 30-05-2010.
Temes relacionats: El cas d’Àsia i Autràlia
