S’ha acabat el que es donava. Durant els dies que van seguir a la fallida de Lehman Brothers, el 15 de setembre de 2008, es va obrir un període –una petita finestra- en el qual tot va semblar possible en l’univers de les finances. Es va parlar de fracàs dels models de risc, del seu abandonament i posterior reforma; de contenir l’ús dels productes derivats –les armes de destrucció massiva de les qual havia advertit Warren Buffet-; d’ajustar els comptes amb les agències de qualificació ... L’impuls reformador va arribar fins la darrera reunió del G-20 a Pittsburgh, on els europeus semblaven disposats a arrancar un compromís en matèria de primes i bonificacions als alts executius.
Doncs be, no és probable que res d’això vagi a passar. Tot el contrari. Els grans bancs nord-americans tornen a guanyar diners a cabassos i les primes als executius remunten amb l’argument que de no fer-ho implicaria la seva escapada vers altres places financeres.
Paul Krugman explica que quan una idea que ha estat refutada per la realitat es manté inalterada (...) és perquè els interessos que hi ha darrera són tan importants com inconfessables. Simon Johnson, ex economista del FMI, ho ha explicat d’una altra manera. (...) parla d’un cop d’Estat. En realitat, parla de l’ocupació de les altes esferes de l’Administarció nord-americana –i en particular de la Casa Blanca- per homes procedents de Wall Street. Sembla una teoria de la conspiració; però, a la vista del que ha succeït, no ho deu ser.
Ramon Aymerich, De zombis y golpes de Estado, La Vanguardia 17-10-2009.
