La informació d’aquest article posa l’economia per sota de la precisió de la meteorologia. Sense saber com resoldre una situació ni saber-ne predir l’immediat futur no hi ha ciència.
D’alguna manera, aquest article podria posar fi a la inclusió del tema de la present crisi en aquest blog, ja que tot el que es vagi dient sobre el tema pot ser repetició del ja dit (amb lleugeres variants), o simples opinions a manca d’un mètode científic. Per aquest motiu, només s’inclouran a partir d’ara les informacions que aportin novetats amb una mínima credibilitat.
Vagues promeses i una falta d’acció dels països del G-7 (els EUA, el Japó, el Regne Unit, el Canadà, Alemanya, França i Itàlia) van subratllar les diferències entre Europa i els EUA i la seva falta de marge de maniobra davant la pitjor pèrdua de confiança des de la crisi creditícia. Després de setmanes de turbulències al mercat, els ministres de Finances i els banquers centrals del grup de les set nacions més industrialitzades van prometre una resposta coordinada a la desaccelaració mundial, però no van oferir mesures específiques i van discrepar en la seva actitud sobre la crisi de deute europeu. Mentre els EUA van demanar a les grans economies europees que ofereixin un suport “inequívoc” als estats perifèrics amb problemes per superar una crisi del deute que està dificultant la recuperació mundial, Alemanya va dir que la prioritat és retallar dèficits.
El secretari del Tresor dels Estats Units (...) ja va indicar divendres al ‘Financial Times’ la dificultat de reeditar el consens mostrat a començaments del 2009 pels grans països en vista de la diferent evolució de les economies. “Combatre la crisi amb un endeutament més gran seria el camí errat”, va dir el ministre d’Economia alemany (...). “Això agreujaria els problemes en comptes de resoldre’ls”.
Davant la necessitat d’afrontar la ralentització de l’economia global i l’admissió que no hi ha una solució única, la resposta va ser que cada país haurà de combinar mesures d’ajustament i estímul, segons la seva pròpia situació. “No hi ha una solució única” (...).
(...) En una fase de desendeutament a gran escala, cap solució no resulta satisfactòria a curt termini.
Si fins i tot quan l’evolució de l’economia resulta incerta malgrat el sot que assenyalen les diferents institucions, com l’OCDE, en aquest moments és complicat assegurar si l’economia global va cap a una nova recessió o no, atesa la volatilitat de les dades.
Agències, El G-7 admet que no hi ha una solució única davant la crisi, La Vanguardia 11-09-2011.
Reaccions diferencials entre EUA i Europa enfront la crisi
Tema
|
Algunes reaccions diferencials enfront de la crisi financera
| |
Estats Units
|
Europa
| |
Standard & Poor's
|
Investigació
Els EUA estan investigant l'agència de ràting S&P pel seu paper en la qualificació de les anomenades hipoteques 'subprime'. Casualment o no, la notícia es va saber poc després que S&P retirés la màxima nota sobre el deute americà (AAA).
|
Cap investigació oberta
Europa ha estat molt crítica amb les agències de qualificació, però no se les ha investigat. La CE vol crear una agència europea per obtenir avaluacions més justes, però no és evident que aquesta mesura sigui realment efectiva.
|
Capitalització de la banca
|
Els bancs nord-americans més perjudicats van rebre una injecció important ràpida de dòlars, equivalent al 3% del PIB dels EUA. Avui dia, el govern nord-americà ja s'ha pogut vendre les participacions de les entitats en què havia entrat, com Citigroup.
|
El procés tot just acaba
La banca europea es va recapitalitzar però de manera desigual. Espanya acaba de tancar el procés amb la compra d'Unnim i de CatalunyaCaixa per part de l'Estat. Tot i així, en percentatge del PIB, els ajuts europeus van ser més grans que als EUA.
|
Àlex Font Manté, Unió americana, desunió europea, Ara 2-10-2011.
La doctrina oficial
del nostre model econòmic i polític ha fet aigües
Durant
algunes dècades als països occidentals la doctrina oficial va ser que el nostre
model econòmic i polític era el referent d'avenç històric. En algunes
interpretacions això significava que la industrialització i el creixement
econòmic conduïen a demandes de participació democràtica.
L'ascens
d'algunes economies emergents que anaven introduint dosis creixents de mercats
però sense abandonar sistemes polítics autoritaris va ser la primera evidència
que les coses no eren tan simples ni lineals. L'aparició d'integrismes en
diversos llocs del món, que acaben devorant al seu torn primaveres
democràtiques, va obligar a revisar moltes de les filosofies de la història
políticament correctes. I que per mètodes democràtics els populismes vagin
arribant al poder en països del nucli dur d'Occident és el final d'una fallida
interpretació de la història.
Una
bona part del relat construït a Occident es basava que la democràcia política
formava un triumvirat virtuós amb el progrés econòmic i amb polítiques de benestar
social. Sentim cada vegada més obertament argumentacions que descriuen més
aviat un cercle viciós que l'alentiment del creixement econòmic estaria
conduint a revisions a la baixa en l'Estat de benestar i a la recerca de
sortides alternatives o singulars a una democràcia que ara es veus sovint
vituperada, oblidant el que va costar accedir-hi. Aquestes reversions són el
resultat de factors que inclouen una globalització mal gestionada en la
distribució dels seus dividends, un
repartiment inequitatiu en el repartiment dels costos de la crisi
econòmica, canvis tecnològics de preocupant impacte sobre els llocs de treball
i dificultats per absorbir heterogeneïtats.
Juan Togores Ques, La Internacional
Autoritària, La Vanguardia 1-12-2016.
