Hi ha influències mútues entre el sector monetari i el sector financer i és fins a cert punt lògic que quan els tipus d'interès són molt baixos durant un llarg període de temps, augmentin els preus dels bens més sensibles.
Si a aquest mecanisme natural s'hi afegeix una onada de confiança i optimisme (...) no hi ha res d'estrany que una política monetària basada en tipus d'interès molt baixos alimenti una bombolla en el preu dels actius que, a l'esclatar, doni lloc a tots els problemes que ara estem veient.
En aquest sentit, sense haver de renunciar a l'objectiu tradicional dels bancs centrals del control de la inflació, la nova situació obliga als bancs centrals a preocuparse a més per la estabilitat dels mercats financers, especialment quan la hipòtesi dels mercats financers eficients va perdent terreny, a favor de les hipòtesis conductualistes. És a dir, la nova situació exigeix dos objectius a incloure a l'agenda dels bancs centrals.
Ara bé, haver d’atendre a dos objectius implica poder disposar de dos instruments eficaços per poder dur a terme la tasca encomanada. No hi dubte que el maneig dels tipus d’interès ha resultat eficaç per controlar la inflació, però no així per salvaguardar l’estabilitat financera. Per això, els bancs centrals necessiten disposar d'un altre instrument. Hi ha un ampli consens que aquest altre instrument és la regulació, començant per la regulació del propi sistema bancari, però no limitant-se només a aquest sector.
No és que no hi hagués regulació del sistema financer abans de la crisi. Però la crisi ha fet palès que la regulació que es tenia era al mateix temps insuficient i inadequada.
Eduard Berenguer, El Banco Internacional de Pagos acelera, La Vanguardia 17-1-2010.
