(...) aquestes mesures [preses per sortir de la crisi financera, convertida en econòmica i social mundial] no introdueixen cap ruptura de fons. Intenten tornar a posar en marxa un sistema que ha entrat en disfuncionament (...) Des d’aquesta perspectiva la crisi és una purga i les respostes, una restauració.
(...) [quan] tot va començar a mitjans dels setanta (...) el liberalisme, precursor del neoliberalisme, va iniciar a fer el seu camí polític [Xile de Pinochet, Chicago Boys](...)
També en aquesta època es començà a parlar de la crisi de l’Estat-providència mentre a la indústria els sistemes d’organització del treball basats en el taylorisme cedien terreny en benefici de formes inèdites de direcció, importades (...) de Japó.
(...) nous valors venien a desafiar els més clàssics (...) Els sociòlegs han parlat de canvi de tipus de societat i, a manca de vocabulari apropiat, el prefix ‘post’ es va convertir en el gran comodí: post-industrial, post-modern, post-colonial, post-nacional (...)
(...) l’actual crisi revesteix un altre significat (...) el món s’ha transformat (...) l’estructura de les nostres societats canvia(...)
Cal ajudar al sector immobiliari a rellançar-se, però ¿qui inscriu aquest ajut en una reflexió renovada sobre la ciutat, l’urbanisme, tenint en compte el medi ambient, el cost de l’energia, i associant-lo a una política de recerca sobre els materials o l’escalfament global? També cal salvar la indústria automobilística, però aquesta salvació té poc a veure amb una reflexió general sobre el mode amb el que ens desplacem, sobre la contaminació, el cost de l’energia.
(...) Darrera dels plans d’urgència hi ha la qüestió dels llocs de treball, del poder adquisitiu que cal mantenir(...) ¿s’ha de solucionar el més urgent, simplement restaurant un sistema caducat, en molts aspectes exhaurit, en qualsevol cas en declivi, o bé cal preparar el futur i inventar nous mode de viure junts però amb el risc de sacrificar les condicions d’existència de parts senceres de la població?
Michel Wieviorka, ¿Restauración o mutación?, La Vanguardia 17-02-2009.
Hem après la lliçó?
Pregunta. Malgrat tot l'escrit sobre la Gran Depressió i l'actual crisi, creu que hem après alguna lliçó?
Resposta. Només hem après la meitat de les lliçons. No hem après com prevenir les crisis, i això que les condicions que el propicien són sempre les mateixes: tipus d'interès molt baixos, crèdit fàcil, una bombolla d'actius. El que sí que hem après és quin ha de ser la resposta un cop que la crisi ha començat, i això ho hem fet prou bé. Aquesta crisi hauria pogut ser fàcilment una Gran Depressió, i no ho ha estat perquè els responsables econòmics han sabut el que havia de fer.
Alicia González, entrevista a Liaquat Ahamed, "España està hoy como todos los países en la Gran Depresión ", El País 7-11-2010.
Què fer?
P. I quin futur ens espera?
R. No sé què es pot fer perquè Espanya no té política monetària i no pot devaluar. Té cert marge fiscal, però no gaire. Potser val la pena estar en l'euro per la disciplina que Alemanya imposa a la política monetària, però ara, racionalment, és massa tard ...
P. ¿Suggereix la fi de la unió monetària, igual que la Gran Depressió va acabar amb el patró or?
R. No sé si hauria o no hauria, però crec que va ser una mala idea per a països com Espanya, encara que potser no ho va ser per Holanda o Bèlgica. Però hi ha països que necessiten mantenir la seva pròpia política monetària independent, i crec que aquest és sens dubte el cas d'Espanya.
Alicia González, entrevista a Liaquat Ahamed, "España està hoy como todos los países en la Gran Depresión ", El País 7-11-2010.
