(...) les agències de qualificació creditícia es troben a l’ull de l’huracà, ja que hi ha una percepció relativament generalitzada que han contribuït a exacerbar els moviments cíclics, sobrealimentant el sentiment positiu en la fase bona del cicle i sobrereaccionant a la baixa en la fase adversa d’aquest. Això contradiu clarament el principi bàsic –al qual totes les agències s’adhereixen, en teoria- que les qualificacions es realitzen d’acord amb fonaments de llarg termini, i per tant amb un cert aïllament respecte al cicle.
Aquest principi bàsic es troba molt allunyat de la realitat. En aquest sentit, les dades posen de relleu el comportament absolutament procíclic dels ‘ratings’. (...) Concretament, tres agències van dur a terme entre 2007 i 2007 més de mil decisions d’elevació del ‘rating’ a entitats europees, decisions que van contribuir a generar el clima favorable en els mercats financers el qual va permetre la captació de finançament gairebé de forma il·limitada.
Ángel Berges y Pala Papp, ‘Ratings’ procíclicos, El País 28-07-2009.
Conflicte d'interessos i distorsions
Els organismes de qualificació creditícia van començar com analistes de mercat que venien taxacions de deute corporativa a gent que s'estava plantejant comprar aquest deute. No obstant, amb el temps es van transformar en quelcom força diferent: empreses contractades per gent que venia deute per a que donessin a aquest deute el vist-i-plau.
Aquest vist-i-plau va arribar a constituir el paper primordial en tot el nostre sistema financer, en especial pels inversors institucionals com els fons de pensions, que compraven els bons només en el cas concret que rebessin l'anhelada qualificació Triple A.
Era un sistema que semblava digne i respectable a primera vista. No obstant, provocava enormes conflictes d'interessos. Els emissors de deute (...) podien escollir entre diversos organismes de qualificació. Així que podien dirigir la seva empresa a l'entitat que tingués més probabilitats d'emetre un veredicte favorable i amenaçar amb treure-li el negoci a una agència que s’esmerés massa en fer el seu treball. Analitzant-lo retrospectivament, és claríssim com això podia corrompre el procés.
I ho va fer. El subcomitè del Senat ha centrat les seves investigacions en les dues principals entitats de qualificació creditícia, Moody's i Standard&Poo's; el que ha trobat confirma les nostres pitjors sospites. (...) Està clar que les entitats van distorsionar les seves taxacions per agradar als seus clients.
Alhora, aquestes taxacions esbiaixades van ajudar al sistema financer a assumir molt més risc del que podia assumir de forma segura. (...)
(...) Cal fer alguna cosa per acabar amb la naturalesa essencialment corrupta del sistema en el qual l'emissor paga.
Paul Krugman, Reprimenda a las agencias de calificación, El País 2-05-2010.
Oligopoli global
El president del Banc Central Europeu (...) ahir va reclamar posar fi a "l’oligopoli global" de les tres grans agències privades de qualificació de riscos crediticis (Moody's, Standard & Poor's i Fitch), que contribueixen a amplificar a l’alça o a la baixa les oscil·lacions del mercat.
(...) el problema fonamental consisteix en "reduir o eliminar aquest efecte amplificador al qual contribueixen les agències de qualificació". (...)
Agències, Trichet critica el oligopolio de las agencias de deuda, La Vanguardia 14-07-2010.
Inestabilitat financera
Les agències emeten opinions en quatre àmbits: països i altres instàncies infraestructures i supra nacionals, empreses no financeres, entitats financeres i productes financers. És en l'àmbit de les empreses on les agències tenen les seves arrels i la seva funció és més defensable. (...) A la part baixa de l'escala, allà on el risc pot ser empíricament contrastat, el seu paper és valuós. Curiosament, aquesta funció en què els inversors sí que necessiten experts va perdent pes en el negoci de les agències, mentre creix la seva dedicació a altres objectivament afavorides per la normativa que no reclama opinions sinó certificats.
L'àmbit dels productes financers, allà on habita la tan injuriada titulització, és on està ara la principal font d'ingressos de les agències. (...) La procíclica dels ràtings és fet conegut i acceptat, però sembla no importar als que els han incorporat a la regulació financera. Curiosament, les agències bombardegen permanentment els mercats amb anuncis de rebaixa de qualificació, la majoria causats pels seus propis canvis de criteri, transmetent una imatge de tsunami devastador, mentre en els seus informes reconeixen que els fallits a Europa en productes financers estructurats no tenen rellevància estadística . (...)
Quan es tracta de les qualificacions de països, ens escandalitzem per la sospita que les agències aguditzen els problemes que denuncien i posem en dubte si afegeixen valor o han esdevingut part del problema. Jo crec rotundament que en aquests moments i en aquest àmbit destrueixen valor, especialment quan podem tenir la certesa que ni tenen més ni millor informació, ni major capacitat d'anàlisi per a enjudiciar la situació de l'economia i finances dels països. Respecte a la independència, costa acceptar que les qualificacions realment s'estiguin emetent amb igual llibertat independentment del país afectat. (...)
No existeix evidència empírica (estadísticament) significativa que permeti diferenciar entre els nivells de qualificació A o superior, excepte en el món empresarial americà. La qüestió llavors és per què són tan transcendents les simples amenaces de rebaixa de la qualificació triple-A d'un país o un producte financer. No es tracta del judici que pugui merèixer la rebaixa als inversors, sinó que moltes normes, contractes i decisions estan vinculades a nivells de qualificació i, per tant, es poden desencadenar pèrdues de valor i vendes incontrolades.
La llavor de les actuals agències de qualificació està en el primer quart del segle XIX. Neixen en l'àmbit mercantil, com a proveïdors d'informació sobre morosos. Aquesta funció tan cutre però de tant interès per als creditors i ara en mans gairebé anònimes, s'ha convertit dos segles després en venda d'opinions a preus milionaris sobre la probabilitat de fallida de gairebé qualsevol cosa, mesurada en una fina escala que va ininterrompudament des la quasi certesa de pagament fins a la certificació de l'imminent fallit, en més de 20 graons que postil·lats es multipliquen per tres, almenys. Tanta finor no és sinó el resultat de models subjectes a nombroses hipòtesis incontrastables i bones dosis d'arrogància.
Sent tan feble el suport conceptual, almenys en la finor de les altures de l'escala de qualificació, sorprèn la fortalesa del producte, la qual cosa ens fa pensar que no estem en el terreny de la ciència sinó en el de les creences, que ben gestionades poden convertir en instruments de poder.
José Antonio Trujillo, Agencias de calificación e inestabilidad financiera, El País 23-10-2011.
