L’origen d’aquesta crisi de liquides està en un excés de líquids: els gegantescos volums de capital acumulat amb l’enlairament asiàtic i el creixement mundial. Tot aquest capital va viatjar durant anys al lloc que semblava més segur: Estats Units.
Allí aquests trilions de dòlars van haver de trobar 'pàrking' segur i la resposta de Wall Street al problema va ser elemental: inventar-se més pàrkings segurs per a tota aquesta immensa quantitat de diner fresc...
Així van coincidir amb un antic somni polític: les hipoteques barates. És el primer avis contra l’anàlisi fàcil que ara demana més regulació... Cura! Perquè aquesta crisi és també resultat de la regulació –la qual obligava a garantir els dipòsits només amb vivenda- i les subvencions de Bush, que va propiciar les hipoteques 'subprime'. És que qualsevol regulació no és la panacea, sinó un complexíssim mecanismes que cal assajar...
[La vivenda era una inversió sòlida] Ho va ser fins que –desprès de gairebé quaranta anys de pujada- va perdre el 30% del se valors.
I als que van anunciar la fi del capitalisme els recordo que el sistema bancari tenia 70 anys d’estabilitat gràcies a un invent que si ha demostrat ser sòlid: la garantia estatal per als dipòsits. Així, l'Estat garanteix cada com`te corrent fins una certa quantitat, però... ¿i aquests dipòsits bilionaris?
Aquestes sumes bilionàries que li deia de, per exemple, asseguradores o institucions asiàtiques es van refugiar en el 'shadow banking' (banca a l'ombra), la banca d'inversió com Lehman o les Fannie and Freddie.
Van crear productes secundaris estructurats amb hipoteques –unes de segur retorn i altres menys o molt menys segurs- (...).
És una paradoxa: la paradoxa de la liquides que fonamenta el sistema que ens ha donat prosperitat. El que dóna liquides al mercat no és la transparència, sinó la simetria en la informació, encara que no n'hi hagi.
Aquests dipòsits i aquestes garanties eren acceptades perquè els bancaris havien de prendre decisions en minuts i ningú –ningú- podia analitzar amb precisió el seu contingut.. Per això mateix, els De Beers venen els seus diamants en lots tancats en bosses que ningú pot obrir...I els venen! Són líquids!
Si ningú sap res sobre un producte que garanteix, hi ha simetria d’informació –tots són ignorants- i així hi ha liquides.
El problema és quan no et retornen la teva inversió i de sobte et converteixes en propietari d’aquestes garanties i llavors sí que obres el teu paquet per veure que hi ha dintre.
Quan es van analitzar amb calma aquestes garanties dels préstecs gegantescos ja ningú es va fiar de ningú: Lehman va fer fallida ara fa un any, degut a que uns quants d’aquests dipositaris gegants van exigir que els tornessin els seus diners; no ho va poder fer i el mercat es va congelar per primer cop en 70 anys.
[¿I pot tornar a passar?] En qualsevol moment, ja que el problema continua sent el mateix: ¿com garantir amb solidesa aquests dipòsits gegantescos que creuen el món a la velocitat del byte? (...)
El sistema es col·lapse només si una circumstància externa –en aquesta ocasió, la caiguda del preu de la vivenda per primer cop en 40 anys- posa en dubte els seus fonaments i destrueix la confiança que permet la simetria d’informació inclús en la seva absència.
Lluís Amiguet, entrevista a Bengt Holmstrom, "Salimos del colapso bancario, pero puede repetirse", La Vanguardia 17-9-2009.
