La crisi financera que es va iniciar el 2007 ha deixat en entredit les teories més influents sobre la inversió, el risc i el funcionament dels mercats financers forjades al llarg dels darrers 50 anys.
Totes elles es basen en una suposició fonamental: que les rendibilitats que s’obtenen amb les inversions segueixen un comportament del mateix tipus que [la distribució ‘normal’]. (...). És a dir, que les rendibilitats més freqüents s’agrupen al voltant de la rendibilitat mitjana i només molt extraordinàriament es produeixen enormes beneficis o pèrdues. (...)
D’aquesta suposició tan bàsica van anar naixent al llarg del darrer mig segle teories i conceptes que ha regit durant anys la conducta dels especialistes i han deixat la seva empremta en la legislació financera. (...)
Aquestes tesis, que fins ara semblaven inqüestionables, s’han enfonsat soles, sense que ningú surti ara públicament a defensar-les, i és que en el seu si van sorgir també els productes financers que acabarien anomenant-se tòxics.
No obstant, fa ja 40 anys que un matemàtic, Benoit Mandelbrot, havia demostrat que la hipòtesi dels mercats eficients era incorrecta. (...)
Probablement tot havia nascut d’un intent més d’assimilar l’economia ales ciències clàssiques i poder així donar les seves conclusions per inapel·lables. A vegades a aquesta passió se l’ha anomenat “enveja de la física”, quelcom que no només és propis de l’economia, sinó de les anomenades ciències socials, torturades pel conegut desafiament de Lord Kelvin: “Si no pots expressar quelcom en números ... difícilment se’n pot dir ciència al que fas”. I d’un altre intent menys asèptic que, al donar per inapel·lable que els mercats són eficients, i abusant dels diferents sentits i matisos que la paraula ‘eficiència’ pot tenir, estava introduint un posicionament ideològic: si els mercats són eficients, perquè bregar regulant-los ...
Si quelcom ha quedat clar durant la crisi actual és que aquestes teories no només eren fal·libles, sinó que eren radicalment equivocades. Encara que ha calgut una catàstrofe financera de les dimensions de la desfermada els dos darrers anys per a que s’hagi començat a posar-les obertament en qüestió; o per a que s’hagin escoltat les veus crítiques a les quals, malgrat ser conegudes de fa anys, ningú havia prestat molta atenció Robert Shiller, un dels economistes més apreciats avui, ja el 1984 les va qualificar com “un dels errors més notables en la història del pensament econòmic”.
La principal sospita pràctica sobre l’incorrecció de la hipòtesi dels mercats eficients la va desfermar un esdeveniment mundial: el ‘crash’ de les Borses de 1987. Ja llavors es va reclamar una major regulació dels derivats financers a la qual Alan Greenspanla Reserva Federal d’EUA) s’hi va oposar.
Mentrestant, alguns dels creadors més destacats en l’àmbit d’aquesta teoria (...) rebien el Premi Nobel d’Economia, el que afegia a les seves conclusions un segell científic.
El següent fracàs estrepitós el van protagonitzar, entre altres (...) (que només un any abans, el 1997, també havien rebut el Premi Nobel conjuntament), doncs el dos estaven en el consell rector del més famós dels ‘hedge funds’ que van fer fallida (...), l’enfonsament del qual l’octubre de 1998 se’n podria dir que va ser l’assaig general del que hauria de succeir als sistema financer deu anys més tard.
També aquí va fallar quelcom fàcil d’entendre: la estabilitat de la relació entre les diferents inversions (...). D’aquí que n’hagi sortit tocat un dels mantres més coneguts: el de la reducció del risc de les inversions financeres que suposadament es produeix quan enlloc de concentrar-les en uns pocs actius es dispersa entre Borsa, primeres matèries, immobles, països emergents ... Només cal fixar-se en el que va succeir l’estiu-tardor de 2008 per comprovar que, de sobte, tot queia de preu i que la diversificació del risc no estava servint de res.
(...) des d’institucions controlades pels Governs, com el FMI, es recolzava el mateix tipus de plantejaments i s’expressava l’admiració per les mateixes pràctiques que acabarien per provocar la crisi... el FMI expressava una opinió favorable sobre les pràctiques de titulació del crèdit (responsables fonamentals de la crisi) (...).
Finalment, totes aquestes teories el que van fer va ser crear una falsa sensació de seguretat que va dur el sistema a incórrer en riscos desmesurats. I tot això amb un fallo de la lògica més elemental, que ha descrit així Warren Buffet: “Després d’observar que el mercat era eficient amb freqüència, alguns van arribar a la conclusió incorrecta que sempre era eficient”.
Com es veu, la crisi actual està sent també crisi de la carcassa teòrica que ha sostingut la gestió del risc financer i que ha presidit la formació en les escoles de negocis durant els darrers anys. I està rebent crítiques esmolades que (...) arriben a l’extrem de demanar que es prohibeixi el seu ensenyament. I que es suprimeixi el Premi Nobel d’Economia.
Malgrat tot, el pitjor no és que la hipòtesi dels mercats eficients hagi quedat seriosament ferida, sinó que no hi hagi en aquest moment una alternativa que la substitueixi. I tots els intents de substituir-la per quelcom nou (...) romanen en un estat d’immaduresa que no permet tenir esperances que sorgeixi res de nou a curt termini. (...) el credo que guiava les inversions financeres també s’ha enfonsat. Amb el que això implica a l’hora d’adoptar un nou marc normatiu per als mercats i per a al banca. D’aquí que l’expectativa més probable sigui que s’acabi perxejant la hipòtesi dels mercats eficients per així tractar de perllongar la seva validesa. El que per a la futura estabilitat dels sistema no resulta gaire encoratjador.
Juan Ignacio Crespo, La hipótesis tóxica, El País 11-10-2009.
