Aquest article fa entendre què és i com s'ha format a Espanya en aquesta crisi.
Els tipus d’interès als quals presten els inversors [els “inversors” no són els que inverteixen i els “prestamistes” els que en presten?] depenen de dos factors. El primer és la quantitat de diners que hi ha en el món disposat a ser prestat en relació amb la demanda de crèdit. Avui dia, per exemple, hi ha un colossal massa d’estalvis xinesos i de països productors de petroli que fa que els tipus d’interès siguin històricament baixos... per a la gent de fiar.
(...) hi ha un segon factor que determina el tipus d’interès (...). Quan un prestamista veu que el client té una probabilitat de no pagar, només li concedirà crèdit a un tipus d’interès superior al que cobri a la “gent de fiar” per compensar el major risc de l’operació. És el que es coneix com prima de risc: quan més alta sigui la probabilitat que el client no pagui, més elevat serà l’interès que se li cobrarà i major serà la seva prima de risc.
A Europa el Govern alemany és considerat el client “de fiar” perquè tothom pensa que pagarà els seus deutes amb tota probabilitat. Per això, el tipus d’interès que se li cobra a l’Estat alemany (...) és proper al 3%. Per la seva banda, els inversors pensen que hi ha un risc positiu que Espanya no pagui els seus deutes, per la qual cosa el tipus d’interès que li cobren a l’Estat espanyol no és el 3% sinó el 5%. És a dir la prima de risc que Espanya ha de pagar per no tenir la total confiança dels seus creditors és del 2% (o de 200 punts bàsics si vostès volen emprar l’argot financer). Tenir una prima de risc és nefast, perquè obliga a l’Estat espanyol a dedicar ingents quantitats de diners a pagar uns interessos superiors enlloc de fer hospitals o escoles.
La pregunta és: ¿per què creuen els mercats que Espanya no podrà fer front als seus deutes? ¿és perquè el seu deute és massa alt? ¡Doncs la veritat és que no! (...). És cert que la dada important no és el deute com a fracció del PIB. L’important és els diners que disposa l’Estat per retornar el crèdit. I el PIB no és els diners de l’Estat sinó el que guanyen els ciutadans. [El PIB no és el que guanyen els ciutadans, sinó que és el valor monetari de tota la producció de bens i serveis finals d’un país durant un temps determinat, normalment un any] (...).
També és cert que la capacitat de pagar no depèn només dels ingressos que hom té sinó dels compromisos que hom ha adquirit per gastar aquest diners: si el Govern cobra 100 però ja ho té tot compromès. No li queda gaire per pagar el deute. En aquest sentit, Espanya no nomé ha vist com la recaptació queia en picat, sinó que, al pujar la desocupació, ha vist com una part important d’aquests ingressos es comprometia automàticament en subsidis de desocupació: dels 100.000 milions que ingressa l’Estat, 40.000 milions estan compromesos en subsidis d’atur.
(...) als mercats no els preocupa el deute d’avui sinó el deute de demà. I en particular, el deute que pot tenir l’Estat si el sistema financer espanyol implosiona. M’explico: durant els anys de la bombolla, els bancs i, sobretot, les caixes d’estalvis van concedir gran quantitat de préstecs a un sector immobiliari que, amb tota probabilitat, no podrà retornar. Tota aquest deute impagat crearà un forat tan gran en els balanços del sector financer que pot posar en perill la totalitat de l’economia espanyola. La por a una crisi catastròfica, suma a l’enorme influència política de bancs i caixes, fa que els inversors internacionals sospitin que l’Estat espanyol acabi rescatant-los. Si ho fes, convertiria en deute públic el que ara és un gegantesc deute purament privat. I depenent de la magnitud, això podria arribar a causar la insolvència del país. És el que va succeir a Irlanda.
En aquest sentit, la primera part del decret de reforma del sistema financer que obliga a bancs i caixes a obtenir més capital privat és bona (...). El problema és que la segona part del decret diu que l’Estat injectarà diners públics a les caixes que no aconsegueixin suficient capital privat. I això ja no és tan bo, perquè empitjorarà el dèficit públic fins a límits, avui per avui, desconeguts, cosa que genera una incertesa que impossibilita la desaparició de la maleïda prima de risc.
Xavier Sala i Martín, La maldita prima de riesgo, la Vaguardia 17-02-2011.
