7. El capitalisme: 7.4 Com s'ha reforçat el poder financer*

El suplement 'Negocios' d'El País de 2 de maig de 2010 es va centrar a l'anàlisi de la fase actual de sortida de la crisi amb diversos articles molt interessants. El títol de la portada era prou clar:

¿Era esto lo que nos prometieron? La pretendida refundación del capitalismo no ha llegado. La presión de la banca y la inercia de décadas de desregulación le han puesto freno.

Aquest suplement ha complementat la informació d'altres parts del blog i m'ha permès formar-me un coneixement més de síntesi sobre el funcionament del sistema de poder econòmic actual i com s'ha reforçat al llarg d'aquesta crisi. I això és el que intentaré reflectir en aquest apartat.

Preguntes a l'editorial

La crisi financera desencadenada fa prop de tres anys va desvelar importants anomalies en el funcionament dels sistemes financers més avançats del món.

Anomalies? És que està definit quin ha de ser el sistema financer del món, el seu objectiu, funcionament i àrbrite? I què vol dir 'més avançats'? Avançats vers quin objectiu? La resposta a aquestes preguntes marca el camí a recórrer. Al llarg del suplement apareixen exemples de sistemes financers que no han patit aquesta crisi.

Des dels supervisors nord-americans fins les agències multilaterals van convenir en que la resposta necessària a aquest ampli repertori de fallades del mercat, deficiències en la gestió de riscos i en les tasques dels supervisors, a més de no poques malifetes i il·legalitats, era l'enfortiment de la regulació financera (...) imposar normes més d'acord amb la complexitat operativa dels mercats i, en tot cas, amb veritable projecció global.

Per què amb projecció 'global'? És que hi ha un consens 'global' respecte al model bàsic d'una economia 'global'? De no ser així, no seria el resultat de la imposició dels més forts sobre els menys poderosos?

Que fos el G-20 la instància des de la qual van emergir inicialment aquestes pretensions reformadores era un signe d'esperança. En aquest grup hi concorren les economies més avançades, però també aquelles altres considerades emergents que s'han revelat essencials en la gestió de la crisi: Xina, Índia, Brasil, entre altres.

Primera sorpresa: les economies essencials en la gestió de la crisi no han estat les més 'avançades' sinó les considerades com 'emergents' (emergents d'on, i vers on?) que infringeixen alguns dels preceptes fundacionals de les economies anomenades fa poc 'capitalistes' o de 'lliure mercat': mínima intervenció estatal, propietat privada, lliure mercat.

Els excedents de divises d'alguns dels emergents han contribuït a amortir els estrangulaments de liquides originats per la crisi, a més de finançar els dèficits d'estalvi d'algunes grans economies. El seu paper en les finances globals continuarà sent de primer ordre.

És la 'crisi' la que ha originat la manca de liquides, o els mecanismes que ha provocat la crisi també han provocat la manca de liquides? Què vol dir 'grans economies'? La Xina o el Canadà, per exemple, no són 'grans economies'? No caldria emprar un qualificatiu específic (poc estalviadores, malbaratadores...) i no l'indeterminat 'gran'? Perquè el seu paper 'continuarà' sent de primer ordre? Per quin motiu, amb quin objectiu, qui o què ho determina?

Per a la definició d'aquests propòsits reformistes està sent també essencial l’actitud del Fons Monetari Internacional, de gran flexibilitat política, capacitat d'iniciativa i eficàcia sense precedents. Ha estat l'única institució que en la darrera reunió, la setmana passada, dels ministres de finances del G-20 ha dut propostes concretes que, lamentablement, els governs de les economies avançades han tornat a postergar.

És bona notícia el canvi d'orientació que sembla haver assumit el FMI. I una altra gran sorpresa: com pot ser que els ministres de les economies 'avançades' del G-20 no facin els seus deures? No tenen temps, no els saben fer malgrat ser els 'avançats', no disposen de catedràtics que els facin els deures, o els fa por els resultats dels problemes que havien de resoldre?

Tractar d'evitar que les conseqüències dels errors bancaris els tornin a pagar els contribuents i, en darrera instància, els ciutadans que pateixen les conseqüències de la recessió, és el mínim que han de fer les autoritats. Actuar sobre les polítiques de remuneracions dels directius de la banca, en especial quan es beneficien d'ajuts públics, és una de les condicions per evitar que aquesta crisi no accentuï la desafecció que ja existeix en no pocs països respecte a les institucions bancàries i els seus supervisors.

Les autoritats, han de 'tractar evitar' o han 'd'evitar'? 'Errors' bancaris? Qui ha qualificat de 'error' les actuacions dels bancs? Altres articles del suplement comentat afirmen que els bancs continuaran fent el mateix: els bancs no poden repetir 'errors' d'aquest tipus i magnitud. Perquè han hagut de ser els ciutadans que pateixen les conseqüències de la recessió els que han hagut de pagar els 'errors dels bancs, i no els seus propietaris, directius i gestors, accionistes, beneficiaris, gremis, assegurances ...? Perquè s'atorguen els ajuts abans de posar condicions sobre la política de remuneracions dels directius que han comès els 'errors'? Perquè les autoritats (en un sistema democràtic) han d'evitar que no s’accentuï la desafecció respecte a les institucions que malgrat cometre (o permetre) 'errors' se les rescata del forat on han anat a parar a costa i sense el consentiment dels contribuents? És que no hi ha entitats (banca ètica, microcrèdits ...) que ni han comès 'errors', ni han necessitat rescat, ni han escanyat el crèdit que mereixen un màxim recolzament per evitar dependre de les entitats que cometen 'errors'?

Editorial, Lenta regulación, El País 2-05-2010.

L'editorial anterior es complementa en els articles que s'anuncien tot seguit. Aquest diagrama pot ajudar a situar i comprendre la situació dels principals actors del sistema financer.