Uns quants articles recents han mostrat com el que va començar com una crisi immobiliària-econòmica era l’inici d’un assalt per transformar el món en una immensa borsa global, on tot (fins i tot els països) té un preu manipulable i es pot comprar a bon preu actuant sobre les hipoteques, l’atur, el mercat laboral, les caixes. Els economistes proporcionen un marc teòric justificatiu i els professionals de la política l’executen sota l’amenaça dels 'mercats' esdevinguts la màscara dels inversors impulsius sense escrúpols.
Els títols que apareixen als articles són meus.
Polítics i grups de pressió als EUA i a Europa
Atur i hipoteques
Les últimes dades econòmiques han acabat amb qualsevol esperança que acabi aviat la sequera laboral dels EUA (...) no hi ha voluntat política de fer res respecte a la situació. Lluny d'estar disposats a gastar més en la creació d'ocupació, ambdós partits coincideixen que és hora de retallar dràsticament la despesa -destruint llocs de treball de pas- i l'única diferència que hi ha entre tots dos és que fa a la magnitud.
(...) L'actual pla d'alleujament hipotecari ha estat un desastre i només ha gastat una ínfima part dels fons assignats, però no sembla haver interès per renovar-lo i reprendre l'esforç.
La situació és similar a Europa, però es podria dir que encara pitjor. (...)
Polítics al servei dels rendistes
Què s'amaga després d'aquesta paràlisi política transatlàntica? Estic cada vegada més convençut que és una resposta a la pressió dels grups d'interès. Conscientment o no, els responsables polítics estan gairebé exclusivament al servei dels interessos dels rendistes, aquests que obtenen enormes ingressos dels seus actius, que van prestar grans sumes de diners en el passat, sovint imprudentment, però que ara estan sent protegits de les pèrdues a costa de tots els altres.
La teoria economicista
Per descomptat, no és així com allò que en dic el 'Comitè del Dolor' exposa els seus arguments. En lloc d'això, el raonament en contra d'ajudar als aturats s'enfoca en funció dels riscos econòmics: si fan alguna cosa per crear llocs de treball, els tipus d'interès es dispararan, hi haurà un esclat d'inflació descontrolada, i així successivament. Però aquests riscos segueixen sense materialitzar-se. (...)
I davant d'aquests riscos hipotètics, hom ha de posar la realitat d'una economia que segueix profundament deprimida, amb un cost enorme tant per als treballadors d'avui com per al futur del nostre país. (...)
Demaneu una teoria coherent que doni suport l'abandonament dels aturats, i no rebreu cap resposta. En lloc d'això, els membres del 'Comitè del Dolor' semblen anar elaborant sobre la marxa, inventant raons sempre diferents per a les seves receptes polítiques, que són sempre les mateixes.
Però mentre que els motius aparents per infligir dolor segueixen canviant, totes les receptes polítiques del 'Comitè del Dolor' tenen una cosa en comú: protegeixen els interessos dels creditors, costi el que costi. La despesa deficitària podria donar treball als aturats, però podria perjudicar els interessos dels titulars de bons. (...)
Però mentre que els motius aparents per infligir dolor segueixen canviant, totes les receptes polítiques del 'Comitè del Dolor' tenen una cosa en comú: protegeixen els interessos dels creditors, costi el que costi. La despesa deficitària podria donar treball als aturats, però podria perjudicar els interessos dels titulars de bons. (...)
Els ('mercats') beneficiaris
Qui són aquests creditors dels que en parlo? (...)
(...) els únics beneficiaris reals de les polítiques del 'Comitè del Dolor' (a part del Govern xinès) són els rendistes: banquers i individus adinerats amb molts bons en les seves carteres d'inversions.
I això explica per què els interessos dels creditors ocupen un lloc tan important en la política, no és només la classe social que fa grans contribucions a les campanyes, sinó també la classe que té accés personal als responsables polítics (molts dels quals passen a treballar per a aquestes persones quan surten del Govern per la porta giratòria). El procés d'influència no comporta necessàriament una corrupció flagrant (encara que aquesta també es dóna). Tot el que es necessita és la tendència a donar per fet que el que és bo per a les persones amb les que un es relaciona, aquestes persones que causen tanta impressió en les reunions (...) ha de ser bo per a l'economia en conjunt.
Però la realitat és justament la contrària: les polítiques beneficioses per als creditors estan paralitzant l'economia. Aquest és un joc amb un resultat final negatiu, en què l'intent de protegir els rendistes de qualsevol possible pèrdua està causant pèrdues molt grans a tots els altres.
La solució?
I l'única forma d'aconseguir una recuperació real és deixar de jugar a aquest joc.
Paul Krugman, El gobierno de los rentistas, El País 19-06-2011.
Pressions dels poders que temen ser digerits pels 'mercats'
(...) Els banquers espanyols (...) exigeixen imperativament al Govern mesures dràstiques d'austeritat per guanyar la confiança dels mercats i que la banca pugui renovar els venciments del seu enorme deute. Però els que tenen raons per estar indignats són els ciutadans, que es veuen ara obligats a carregar sobre l'esquena les alegries dels banquers.
(...) És la disciplina externa dels mercats el camí més eficaç per fer les reformes, com diuen alguns economistes, o les reformes només són eficaços i duradores quan són compreses i recolzades des de l'interior pels ciutadans, com ensenya la nostra pròpia història ? ¿Els Governs s'han d’afanyar a guanyar la confiança dels mercats o, de forma prioritària, guanyar la confiança dels ciutadans?
Antón Costas, La necesidad de hacer preguntas difíciles, El País 19-06-2011.
Bones economies sense economistes
Les millors polítiques econòmiques del segle XX a països com el Japó, Corea o la Xina han estat obra de buròcrates que normalment no eren economistes. Als miracles econòmics del Japó i Corea del Sud, Taiwan o la Xina els economistes hi van brillar per la seva absència. Els gestores eren principalment enginyers i advocats.
Els economistes
[Els economistes han estat cooptats pel poder?] Hi ha cooptació com va quedar molt clar al documental 'Inside Job'. Però és més complex. Són com els clergues de l’Europa medieval: creen teories complexes per justificar que les coses continuïn igual. Donen a les seves teories una aura científica, però si altres disciplines haguessin fracassat d’una manera tan estrepitosa com els ciències economicistes, haurien estat prohibides per llei. (...) De vegades, en comptes de seguir els economistes de mercat lliure que dissenyen les polítiques a països com Espanya i Grècia, més val seguir el sentit comú. (...)
A la zona euro, penso que la gent entén instintivament que és un disbarat que l’ajustament necessari l’assumeixin els deutors –és a dir, els estats- mentre que els creditors –els bancs i inversors financers- en surtin il·lesos. (...) Però els poders econòmics han aconseguit convèncer el públic perquè vagi deixant que suposats experts preguin les decisions. (...)
La venda de l’ànima
(...) Així que vas rebent crèdits de l’FMI i del Banc Mundial es va reduint l’autonomia del país per fer la seva pròpia política. Bàsicament les teves polítiques estan fetes per uns economistes a Washington. (...)
Meravelles del capitalisme de mercat NO lliure
(...) El capitalisme ha fet coses meravelloses. Però no el capitalisme de mercat lliure, desprotecció laboral, desregulació, i desigualtat salarial. És el model que va dominar a finals del segle XX i ara torna a dominar. Però hem tingut altres classes de capitalisme. Cap economia de miracle asiàtica des del Japó fins a la Xina no va estar basada en polítiques de mercat lliure.
Repartiment de la bombolla
[Per què guanyen més els executius dels Estats Units que els altres?] Perquè el sistema està manipulat. Hi ha un pacte en el qual els accionistes donen llum verda a paquets de remuneració desorbitades a canvi que els executius els regalin dividents alts i resultats borsaris bons a curt termini. És una dinàmica perversa.
Andy Robinson, entrevista a Ha-Joon Chang, "Els economistes són com clergeus de l’edat mitjana", La Vanguardia 19-06-2011.
Un exemple: mecanismes en la formació de la borsa de les Caixes
Un govern socialista adoba el terreny per a que especuladors es quedin amb les caixes d’estalvi
L’ultimatum del Govern a les caixes, donant-los fina a la tardor per elevar el seu capital bàsic (el que prova més solvència i capacitat d’absorbir pèrdues) fins a un 8% sense precedents al món, ha caigut com una patacada al sector. Les entitats més febles se senten forçades a malvendre els seus millors actius, captar inversors privats a preus de saldo o emprendre noves fusions indesitjades per evitar ser nacionalitzades parcialment per l’Estat. (...)
Les caixes temen que (...) els inversors no els vulguin aportar els recursos que necessiten en un termini tan curt. (...)
Un alt directiu (...) veu el terreny adobat per als especuladors. "Els inversors poden apostar a la baixa contra els bancs en borsa durant sis mesos, per abaixar el preu objectiu de tot el sector financer, i així entrar després a les entitats a preu de saldo, quan aquestes necessitin capital" (...).
Pedro Allendesalazar, Les caixes se senten obligades a malvendre o a ser nacionalitzades, el Periódico 26-01-2011.
10 anys per a que Barclays, BNP Paribas, BBVA, Santander... facin desaparèixer les Caixes
"Ens trobem en l'última etapa de la reestructuració de les caixes d'estalvis, amb la idea que el 30 de setembre hagin finalitzat les diferents actuacions pendents. (...)
(...) El FROB, que nomenarà els consellers que siguin necessaris i participarà en la gestió, no té vocació de permanència -com a molt, cinc anys- i la intenció és retirar-se com més aviat millor. (...)
En el ram d'interessats apareixen bancs espanyols, també les caixes sanejades i les que s'han quedat soles en aquest procés, (...) i algunes entitats estrangeres com Barclays i BNP Paribas. (...) El president del BBVA, ho va expressar clarament (...): "Cal acabar la reforma de les caixes subhastant les més febles perquè entrin jugadors forts nacionals i estrangers". Després va reconèixer: "Si veiem alguna oportunitat de comprar, ho farem sempre que hi hagi un procés transparent". Per al BBVA, potser no és tant que ells comprin com que no ho faci el seu competidor principal, el Santander.
Sobre bancs febles va parlar el president de la patronal bancària, (...) després d'afirmar que "les caixes són responsables del que els passa i del que els passarà", va aventurar que en 10 anys probablement hi haurà una sola associació sectorial ("mai ha tingut sentit la separació de bancs i caixes perquè feien el mateix ").
Un altre exemple: l’assignació del risc país
(...) L'actual crisi de deute sobirà ha provocat els mateixos efectes d'incertesa, desconfiança, sortides de capitals i contagi que altres crisis anteriors sofertes pels països emergents. Què és el que hem après?
La primera lliçó és que crisi de deute exterior privat pot provocar crisis de deute sobirà. (...) A més, la crisi sobirana, a la seva vegada, està retroalimentant la del deute exterior privat (...).
País | Deute: Percentatge sobre el PIB | ||
Privat extern | Públic sobirà | ||
2009 | 2009 | 2010 | |
Portugal | 172 | 63 | 83 |
Irlanda | - | - | 102 |
Grècia | 91 | 113 | - |
Espanya | 135 | 40 | 64 |
Regne Unit | - | - | 83 |
La segona lliçó és que els inversors han reconfirmat que un país no pot ni ha d'emetre deute en una moneda que no controla. En formar part de l'àrea euro el 1999, els Estats membres han perdut el control sobre la seva moneda, i això fa que augmenti la probabilitat del seu impagament. (...)
El procediment emprat per enfonsar una empresa a la borsa, ara aplicat als Estats membres de l’euro
(...) Els inversors més especulatius, que són minoria, saben que, persistint en les seves vendes de deute sobirà d'un Estat membre, poden arribar a provocar una crisi de liquiditat i finalment de solvència, ja que no pot acudir al seu banc central per pagar-la.
El deute sobirà té menys risc que el privat, o fins i tot pot ser considerat de risc zero, per dues raons: perquè el país deutor pot acudir al seu banc central per finançar-lo, en última instància, perquè pot pujar els impostos per pagar-lo. L'única solució per aquest problema de disseny de la zona euro és ben coneguda: cal avançar ràpidament cap a una unió fiscal i cap a un prestador de liquiditat d'última instància.
Una afirmació sorprenent:
La tercera lliçó és que els mercats financers tendeixen a assolir equilibris extrems, passant de confiança absoluta a desconfiança absoluta. No solen estabilitzar-se en posicions intermèdies, en estar subjectes a comportaments de ramat en situacions d'incertesa que els empenyen cap a l'altre extrem. (...)
El comportament d’anar d’un extrem a l’altre és propi de sistemes inestables, com el pèndul que no es pot aturar al centre.
Finalment, la quarta lliçó és que els mercats financers determinen els seus 'spreads' en major mesura pels nivells de deute exterior que pels de deute sobirà. (...) Donen més importància a la grandària de la posició externa neta deutora dels Estats membres de l'àrea euro i la mida dels seus passius externs nets bancaris a l'hora de determinar els seus CDS que a que el seu deute intern sigui públic o privat. (...)
Els mercats castiguen en major mesura als Estats membres que han incorregut en majors dèficits corrents i majors nivells de deute exterior net, ja que solen patir més problemes de liquiditat al fer front al seu servei de deute. Per aquesta raó, com més gran sigui la proporció del seu deute sobirà en mans de residents a cada país més gran serà la seva sostenibilitat i viceversa.
La raó és que si la major part del seu deute sobirà està en mans de residents, serà més probable pagar-la, ja que el país pot imposar impostos a aquests residents sobre un percentatge de les seves tinences de deute, mentre que si està en mans de no residents, no podrà imposar cap impost. (...) Aquesta raó té també un component polític, ja que com més gran sigui la proporció del total del deute sobirà en mans de residents major serà el seu incentiu per votar el partit que estigui disposat a augmentar impostos per evitar el seu impagament, mentre que si està en mans de no residents recolzaran massivament al que estigui disposat al seu impagament.
Guillermo de la Dehesa, Lecciones de la crisis de la deuda soberana, El País 19-06-2011.
