Hi ha bones justificacions per reduir, o al menys no permetre, que els bancs augmentin de mida excessivament. (...)
[una d'elles] és l'excessiva influència sobre els processos polítics que poden arribar a assolir els directius dels grans bancs. L'evident sintonia de la Casa Blanca i els grans bancs nord-americans durant la crisi i els 'regals' que aquets van rebre en diferents formes (...) són clara evidència de la influència política de la mida del banc.
(...) Però en el sector financer hi ha una evident tensió entre competència i estabilitat financera a llarg termini. La competència pot provocar una presa de risc excessiu que perjudiqui l'estabilitat del sistema. (...)
(...) els bons en el sector depenen generalment de la rendibilitat relativa d'una institució davant la resta i no només dels beneficis propis. Per tant, si un banc augmentava el risc que prenia (...), am el conseqüent augment de la rendibilitat al menys a curt termini, el directiu del banc rival es veia 'forçat' a fer el mateix per mantenir la rendibilitat relativa, el seu treball i el seu bo. Aquest mecanisme port a una pregunta: és lògic pagar quantitats astronòmiques a un directiu bancari que simplement actua com un xai que segueix el remat?
