Però ¿què va causar aquesta bombolla [immobiliària]? Resposta: el manteniment de tipus d’interès artificialment baixos per part de les autoritats monetàries (...) públiques. És a dir, els tipus baixos duen a massa gent a demanar hipoteques, cosa que provoca augments extravagants dels preus dels immobles.
El sector financer (...) ¿per què va cometre aquest error [actius basats en hipoteques errant en la tassa de morositat]? Per moltes raons(...) quan els preus pugen la proporció de morosos es redueix (hi ha més incentius per no perdre una casa que s’aprecia)(...)si la bombolla immobiliària (creada, insisteixo, per les autoritats públiques) no hagués existit, l’alegria amb la que es van comprar els actius basats en hipoteques no s’hauria produït.
Es diu que massa bancs privats van prestar massa diners a massa famílies amb pocs recursos (famílies ‘subprime’). ¿per què ho van fer? Resposta: entre altres, perquè dues institucions semipúbliques (Freddie Mac i Fannie Mae) garantien aquestes hipoteques. ¿Per què? Perquè el govern les va obligar a fer-ho amb l’objectiu que aquestes famílies també formessin part del somni americà de tenir una vivenda de propietat.
S’explica que el sector financer es va dedicar a crear actius complicats que no entenia i a demanar préstecs per invertir (apalancar-se). ¿Per què? Doncs en part, per culpa de la política de tipus [d’interès] artificialment baixos els quals van induir a tothom (¡bancs inclosos!) a demanar préstecs per invertir.
Els errors de política pública van contribuir, doncs, de manera significativa a originar la crisi actual. Però la cosa no acaba aquí: també estan contribuint a agreujar-la i a convertir el que hauria estat una petita recessió en un episodi potencialment catastròfic (...)
Les coses van canviar radicalment el setembre de 2008(...) el govern va decidir no ajudar a Lehman Brothers i, després, es va salvar a AIG. Ningú ho va entendre (...) aquesta política erràtica deixava clar que el govern no tenia clar com afrontar la situació. La confiança va caure i les borses de tot el món es van enfonsar (...)
És important que si els estats decideixen regir-se en salvavides de l’economia, ens convencin abans que estan capacitats per fer-ho. Perquè, en economia, quan el líder no inspira confiança, les famílies deixen de consumir, les empreses deixen d’invertir i les crisis s’agreugen.
(...) gràcies al sector privat, l’economia nord-americana sortirà de la crisi el dia que la incompetència del govern deixi de minar la nostra confiança.
Xavier Sala i Martín, Crisis (8): Minar la confianza, La Vanguardia 17-02-2009.
