Cap 7 - A mesura que els excedents del treball es poden transformar més fàcilment en instruments compactes, bescanviables i perdurables (diners o capital) proliferen aquests excedents virtuals. La utilitat d’aquests instruments només es realitza quan es transformen en els resultats de la producció.
La gestió d’aquest potent instrument capitalista origina un sector d’activitat virtual, el bancari o financer.
No tractem aquí als conceptes aportats pels economistes clàssics, no és l'objecte d'aquest bloc. Sí aportem aspectes rellevants apareguts en la premsa sobre temes teòrics i conceptes relatius al capitalisme actual.
Tots els sistemes intel·lectuals es basen en supòsits que no és necessari explicar, ja que tots els membres d'aquesta comunitat intel·lectual particular els accepten. Aquests axiomes "profunds" estan implícits també en l'economia, però, si es deixen sense examinar, poden conduir als encarregats de la formulació de polítiques a un carreró sense sortida.
Robert Skidelsky, Consoladores y estimuladores, La Vanguardia 16-08-2010.
Solen aparèixer sobretot en temps de crisi teories i justificacions del sistema capitalista, així com corresponents crítiques. Aquest procés no és probable que acabi donat que el capitalisme més que ser el producte d'un cos teòric o conceptual és el que fan els que dominen els capitals. I s'ha de dir en plural, capitals, donat que hi ha més d'un tipus de "capital".
(...) una de les bases de l'economia capitalista (...) deia que els beneficis empresarials d'avui són les inversions del demà i els llocs de treball de demà passat, la qual cosa legitimava els primers.
Joaquín Estefania, ¿La normalidad?: recuperación sin empleo, El País 27-12-2009.
(...) els fundadors del lliure mercat, com Adam Smith, [diu]: la lliure iniciativa i el lliure comerç tenen com a finalitat (...)el bé comú! I això és el que hem oblidat! La crisi actual és filla d’aquest oblit suïcida.
Als anys 90 es va crear el mercat financer mundial i des del FMI vaig proposar regles, un control; però els governs ens van negar aquesta potestat. I es van imposar els murris (...)
La meva frustració al front del FMI va ser no aconseguir convèncer als governs que convenia regular. Ells van preferir desregular. No se’m va fer cas (...) i aquí estem!
[El FMI] hauria de fer de guàrdia civil del sistema financer, per a que els rics no abusin i provoquin que els pobres siguin més pobres(...)
Fa deu anys que proposo tres potes alhora: regulació, vigilància i ètica.
[Convé regular] tot el que faci falta per garantir transparència: els paradisos fiscals, els fons especulatius i les agències de notació.
[I el FMI, vigilant que es compleixi], i per això necessita autoritat: que els seus dirigents siguin escollits democràticament i amb poder real per vigilar tota l’esfera financera, no només la monetària.
L’ètica, la que va proposar Adam Smith: que els actors del mercat lliure continguin la seva cobdícia per preocupar-se dels seus veïns. [Jo no confiaria molt en el autocontrol en el que respecta a la condícia]., però tan de bo aquesta crisi ens ajudi a canviar!(...) ja que si fallen les regles, la vigilància o l’ètica(...), se’ns enfonsa el sistema.
Víctor-M. Amela, entrevista a Michel Camdessus, “¿Qué tengo que hacer, quemarme a lo bonzo?, LaContra, La Vanguardia 14-02-2009.
Tots els sistemes intel·lectuals es basen en supòsits que no és necessari explicar, ja que tots els membres d'aquesta comunitat intel·lectual particular els accepten. Aquests axiomes "profunds" estan implícits també en l'economia, però, si es deixen sense examinar, poden conduir als encarregats de la formulació de polítiques a un carreró sense sortida. Això és el que està succeint actualment amb les mesures adoptades país rere país per reduir dràsticament la despesa i disminuir els dèficits pressupostaris.
(...) Organismes com el G-20, el FMI i la OCDE s'uneixen als "mercats" i als articulistes econòmics per demanar que els governs liquidin els seus dèficits. Segons diuen, qualsevol altra via significa desastre; l'equilibri dels pressupostos l'abans millor és l'única via per tornar a la prosperitat.
Uns pocs economistes keynesians s'oposen a aquesta estampida vers la reducció de despeses: Paul Krugman, Joseph Stiglitz i Brad DeLong a Estats Units; Martin Wolf, Samuel Brittan, Danny Blanchflower i jo al Regne Unit, i Paul de Grauwe i Jean-Paul Fitoussi a l'Europa continental, però som una petita minoria.
(...) (Per a Keynes) la inversió, que és sempre una aposta sobre el futur, resultava depenent d'estats fluctuants de la confiança. Els mercats financers, mitjançant els quals es fa la inversió, sempre eren propensos a desplomar-se quan succeís quelcom que pertorbés la confiança en els negocis. Així doncs, les economies de mercat eren inherentment inestables. (...)
La concepció clàssica de l'economia, que Keynes es va proposar demolir, no només està vigent, sinó que, a més, ha predominat els darrers anys, amb la qual cosa ha alimentat la creença que es pot deixar que els mercats competitius es regulin per sí mateixos, ja que sempre oferiran tota l'ocupació que es desitgi i són immunes a un desplom en gran escala. També això alimenta l'oposició a la intervenció estatal i a les polítiques "d'estímul", que són, suposadament, innecessàries, si no perjudicials, ja que els esdeveniments que les requeririen no poden succeir (però sí que succeeixen).
Robert Skidelsky, Consoladores y estimuladores, La Vanguardia 16-08-2010.
La lliçó d'Europa (...) és un èxit econòmic, i aquest èxit demostra que la democràcia social funciona.
(...) segons el dogma econòmic dominat a EUA (...) la democràcia social de tipus europeu hauria de se un desastre complet. (...)
Europa es presenta sovint com una història amb moralitat una demostració que si hom tracte de fer l'economia menys brutal, d'ocupar-se millor dels seus conciutadans quan passen per moments dolents, hom acabarà destruint el progrés econòmic. Però el que l'experiència europea realment demostra és el contrari: la justícia social i el progrés poden anar de la ma.
Paul Krugman, Aprender de Europa, El País 24-1-2010.
L’admiració d’Amèrica per noms com Chrysler, General Motors o Ford és infinita. Són part de la seva història i de l’orgull d’aquell país (...).
A Amèrica no veuen a Fiat com salvador (...). La idea d’acabar en mans d’un italià els posa molt nerviosos.
(...) Els xinesos li preguntaven agressius [al Nòbel, Robert Solow] perquè els americans veien fenomenalment bé que els xinesos compressin els seus deutes però veien malament que compressin les seves empreses. Robert Solow els va dir:”Quan els japonesos es plantejaven comprar el Rockefeller Center, nosaltres a Amèrica pensàvem que al final havíem perdut la Segona Guerra Mundial”.(...) Solow afegia:”Sigueu humils, compreu coses petitetes, poc a poc”. Un xinès o un italià i no diguem un espanyol han d’anar pel món amb humilitat (sobretot si van a Amèrica).(...)
Avui es compleix una setmana de bogeria per a les immobiliàries, en la qual algunes d’aquestes han arribat a duplicar el seu valor, fent milionaris als operadors intradia i ajudant als seus accionistes estables a reduir les pèrdues de les seves ruïnoses inversions. (...) A mig agost (...) les immobiliàries bullen en la borsa sense que els analistes ni les pròpies companyies hi trobin una explicació plausible a les revaloritzacions. “No hi ha cap notícia amb pes suficient per justificar el que està passant” (...).
¿Què està passant? Fins ara les respostes no semblen convèncer a ningú.
Lalo Agustina, La especulación alimenta una nueva burbuja bursátil con las inmobiliarias, La Vanguardia 19-08-2009.
El PIB ha deixat de ser una eina útil, per "limitada" i "inadaptada", per mesurar la realitat econòmica i el progrés social. A aquesta diàfana conclusió ha arribat una comissió internacional d’experts, constituïda per França a principis del 2008 i presidida pel premi Nobel d'Economia Joseph E. Stiglitz, el qual preconitza "desplaçar el centre de gratat del nostre aparell estadístic d’un sistema de mesura que privilegia la producció a un sistema orientat a la mesura del benestar de les generacions actuals i futures".
(...) "Hem construït una religió de les xifres, ens hem tancat en ella i ara comencem a mesurar les conseqüències d’aquest tancament", va afirmar el president francès, per a qui la crisi ha demostrat que els actual no han servit per alertar que el món estava "a punt d’enfonsar-se en el caos". La fe absoluta en les xifres econòmiques de l’estadística oficial –va subratllar Sarkozy- condueix a l'engany: "Avancem a ulls clucs persuadits de saber on anem", va dir.
(...) L’informa de la comissió no propugna abandonar el PIB, sinó complementar-lo amb un conjunt d’indicadors que mesurin les rendes i el consum de les llars, el patrimoni, les activitats no mercantils, el temps lliure –com indicador del nivell de vida-, l’educació, la sanitat, la seguretat, el medi ambient, les desigualtats socials, la percepció qualitativa dels ciutadans, la sostenibilitat ... S’obre un vast debat tècnic i polític.
Lluís Uría, Francia quiera acabar con la 'religión'del PIB, La Vanguardia 15-9-2009.
-->
El PIB
(...) El nostre PIB registre rutinàriament cada arbre caigut, capa freàtica sobreexplotada i pesca excessiva de vida marina en perill d’extinció com part del nostre ingrés nacional, quan la realitat és que simplement és un exhauriment del nostre capital natural. Hem arribat a les fronteres planetàries de la supervivència ecològica. (...)
Jeffrey Sachs, En busca de equilibrio, La Vanguardia 20-12-2010.
-->
Índex de desenvolupament humà
(...) dos economistes de la 'perifèria', el paquistaní Mahbub ul Haq i Amartya Sen (avui també Nobel d’Economia), de la Índia, van elaborar un índex de desenvolupament humà (IDH) que incorporava altres aspectes com l’esperança de vida i l’alfabetització de cada país, a més de l’ingrés nacional.
El Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) 'va comprar' la idea, i des de 1990 publica un informe sobre Desenvolupament Humà que incorpora l’IDH. Els autors sabien que aquest índex mancava de cert "refinament" i que patia de debilitats empíriques; entre elles, la dependència de les mitjanes nacionals (...). Tot i això, l’IDH suposava un avanç que s'ha consolidat al llarg d’aquests darrers 20 anys, en els quals el desenvolupament humà suposa l’expressió de la llibertat de les persones per viure una vida prolongada, saludable i creativa; perseguir objectius que elles mateixes considerin valorables, i participar activament en el desenvolupament sostenible i equitatiu del planeta que comparteixen.
El PNUD acaba de publicar el seu informe de 2010 (...). Segons quest, avui el món és molt millor que el 1970 o el 1990. (...)
De la mateixa manera que en salut i educació els indicadors convergeixen, en termes d’ingrés (redistribució de la renda i la riquesa) la tendència és la inversa: en les darreres quatre dècades, els països rics han crescut més ràpid que els pobres i la bretxa entre zones desenvolupades i en vies de desenvolupament es manté. Un petit grup de països s’ubica en el cim de la distribució mundial de l’ingrés i només in grapat de països que eren pobres ha aconseguit entrar en el primer pilot.
El creixement econòmic és extraordinàriament desigual, tant entre els països que creixen ràpidament com entre els grups socials que se'n beneficien. (...)
Amartya Sen ha escrit: "Desenvolupament humà és el procés d’expansió de les llibertats reals de les que gaudeix un poble". I es pregunta: "No és això el mateix que la democràcia?". Ningú del PNUD ha estat convidat a la reunió del G-20 de Seul.
Joaquín Estefanía, Desarrollo humano, El País, 14-11-2010.
-->
Índex de Prosperitat
Com era d’esperar, Ecandinàvia continua sent en el 2010 la regió més pròspera del món, amb quatre dels seus cinc països liderant la llista mundial. (...) A l’Índex de Prosperitat anual, Noruega, Dinamarca i Finlàndia ocupen els tres primers llocs, mentre que Suècia es situa en el sisè, al darrera d’Austràlia i Nova Zelanda. Tanquen el ‘top ten’ Canadà, Suïssa, Països Baixos i Estats Units (...). Espanya es situa en el número 23, al darrera d’Eslovènia i Taiwan. (...)
A més d’avaluar la situació econòmica dels diferents països, l’estudi també pren en consideració el grau de satisfacció dels seus habitants i les característiques de l’estat del benestar. Aquest enfocament no és trivial sinó que obeeix a la idea que la veritable prosperitat no es troba única i exclusivament en els diners sinó també i sobretot en la llibertat i qualitat de vida dels ciutadans. Així, factors tan dispars com la sanitat, l’educació, la capacitat de dur a terme els propis projectes o la confiança que els habitants d’un determinat país tenen en el Govern o en les altres persones han esta considerades molt seriosament a l’hora de dur a terme aquest informe (...)
Dóna la casualitat que els quatre principals nacions escandinaves es troben tant entre les deu més riques en termes econòmics com entre els deu amb millors índexs de qualitat de vida i satisfacció personal entre els ciutadans. Tant Noruega, que ocupa el primer lloc, com Dinamarca, Finlàndia i Suècia es caracteritzen per tenir una alta pressió fiscal que contraresten amb generoses prestacions socials per a tots els seus habitants. A tot això s'hi afegeixen mesures per fomentar la innovació i la iniciativa empresarial (...).
Gloria Moreno, Prosperidad nórdica, La Vanguardia 31-10-2010.
De què serveix el
PIB?
El
PIB és un indicador força limitat per avaluar el benestar. No explica, per
exemple, com es distribueix la riquesa que es crea, que va a parar a poques
mans, mentre la gran majoria de ciutadans se'n beneficien ben poc. [...]
Per
saber si progressem seria útil que els mitjans de comunicació, juntament amb
les dades sobre el PIB divulguessin l'evolució de l'índex Gini [creat el 1992
per mesurar el grau de desigualtat] i els indicadors sobre el progrés humà, i
evidentment posessin l'èmfasi en l'evolució del grau de ompliment de cada país
en els disset objectius de la Unesco. Se sabria més bé quina és la realitat de
la societat i els avenços aconseguits en la millora del benestar i en la
cohesió social.
Francesc Raventós, Progressem?, La
Vanguardia 6-12-2019.
El
llibre 'Economia rosquilla' ha sigut considerat un dels més disruptius i
innovadors de l'any per mitjans com el Financial Times.
És
una idea que em va venir tot seguint l'exemple de molts economistes convençuts
que cal repensar el que és la prosperitat. El benestar humà depèn de dues coses
molt simples: les necessitats bàsiques dels éssers humans -alimentació, salut,
habitatge...- i el medi ambient. I que aquestes són dues qüestions molt relacionades
que conformen les nostres fronteres econòmiques. D'una banda, necessitem
assegurar-nos de no deixar enrere ningú i que a ningú li falti menjat; i de
l'altra hem de viure dins dels límits naturalsdel planeta. aquest és el repte del segle XXI: ocupar-se de les
necessitats de tots amb els recursos de la Terra.
En
l'àmbit social necessitem economies que siguin molt més distributives. També
cal que, en comptes de grans corporacions generant energia i venent-la, puguem
tenir panells solars als terrats. O que permetem i encoratgem noves formes de
propietat de les empreses i del treball.
L'economia
del segle XX era degenerativa: deteriorava el món viu, prenia materials per
utilitzar-los un sol cop i després llençar-los. Ara cal que sigui regenerativa.
Ha de treballar dins dels cicles del món viu, de manera que els recursos no
s'esgotin, sinó que s'utilitzin una vegada i una altra.
La
història de les economies basades en el creixement del PIB és que mentre aquest
índex pujava, posàvem una pressió excessiva en els sistemes vius. Si el PIB
segueix creixent amb els mateixos patrons d'avui, veurem com se sobrepassen
encara més aquests límits.
L'esperança
de molts economistes és tenir el que s'anomena creixement verd. És a dir, tenir
un PIB que segueixi creixent i una caiguda en emissions de CO2. Hi
ha països, com Espanya, que ho han aconseguit. Però no he vist mai evidències
d'un país on l'economia hagi viscut un creixement del PIB i alhora una reducció
d'emissions prou ràpida. Totes les economies s'enfronten a aquest repte però
pretenen seguir mantenint un PIB creixent. Necessitem escapar-nos de la nostra
addició a un PIB que creixi per sempre.
Avui
tenim economies que necessiten créixer independentment de si això significa
progressar; i el que necessitem són economies que ens facin progressar,
independentment de si el PIB creix. Hem d'abandonar el PIB com a valor de creixement,
hem de passar per una gran transformació de les nostres economies cap a un
model distributiu en l'àmbit social i regeneratiu en l'ecològic.
Per
primera vegada en la història, gràcies al disseny descentralitzat de les
renovables i gràcies a internet, les estructures d'energia i d'idees són
distributives per disseny. Si mirem un sistema de renovables des de fora, és
molt més semblant a una xarxa d'internet que a les estructures centralitzades
del segle XX, quan una gran empres petroliera posseïa tota l'energia i la
distribuïa. Ara estem davant un disseny completament diferent. Així que, per
descomptat, això suposa una amenaça per al model de negoci de moltes
companyies.
P.J. Armengou, entrevista a Kate Raworth,
"Necessitem escapar-nos de la nostra addicció a un PIB que creixi per
sempre", Ara 19-03-2018.
Fa 20 anys, la república Txeca era l'economia més igualitària del bloc comunista. (...)
Un dels primers treballs dels economistes de Harvard i Chicago que van arribar a Praga fa 20 anys va ser fomentar incentius. "El 1991 vaig entrar en el despatx del ministre de Finances i vaig veure a la seva taula un informe amb el títol en anglès: "Com augmentar la desigualtat", va explicar (...) l'ex assessor del Banc Central Txec. "I li vaig dir: 'Hi ha d'haver un error tipogràfic!'. Però el ministre em va respondre: "No. La distribució de la renda és massa plana".
Vint anys després ja hi ha la dosi indicada de desigualtat.
Andy Robinson, Poscomunismo 'rom', La Vanguardia 10-11-2009.
Baixar els nivells de desigualtat serviria per reduir una ampla gama de mals socials, des de la delinqüència violenta i el nombre de presos fins l’obesitat, des dels embarassos de les de quinze anys fins l’estrès i les malalties psicològiques. I augmentaria la felicitat de tothom, fins del més afortunats.
(...) “hi ha una extraordinària correlació entre el malestar social i de salut i la desigualtat” (...).
L’estreta relació entre la desigualtat i les patologies socials és impactant. El percentatge de gent que no es fia dels seus conciutadans és molt més alt en països o regions desiguals. 8...).
“Hi ha una relació molt forta entre malaltia psicològica i desigualtat” (...). I malgrat que EUA gasti més que cap altra país en el seu sistema de sanitat, “és més probable que un nen mori a EUA que a Grècia o Cuba” (...).
(...) Ja se sap que un cop assolit un determinat nivell de desenvolupament econòmic, els augments de la renda per càpita en si no augmenten ni el benestar físic ni els nivells de felicitat.
(...) en les fases primerenques del desenvolupament, l’augment de la renda per càpita incideix notablement en la felicitat, però quan s’assoleix una renda mitjana per càpita al voltant als 18.000 euros per habitant, els increments de felicitat i esperança de vida per augments de renda són cada cop menors.
En canvi, cada educció de la desigualtat de renda en els països rics es tradueix en augments de benestar social i de felicitat a tots els nivells de la societat.
(...) “En les economies més desiguals hi ha més pressions per consumir encara que sigui endeutant-se”. No és casualitat que la despesa per habitant en publicitat sigui més alt en els països més desiguals.
Mentrestant, el model nòrdic –amb baixos nivells de desigualtat- aguanta bé en aquesta crisi. Els executius de la nova generació de multinacionals escandinaves –Nokia, Ericson, Ikea-, a l’igual que els japonesos del molt equitatiu model Toyota, cobren molt menys que els seus homòlegs nord-americans o britànics. (...) En empreses nòrdiques, “és molt important ser igualitaris; és el pegament cultural que ens aglutina” (...). Escandinàvia té un sistema tributari més progressiu que altres països, però la seva estructura de sous bruts és també més igual.
(...) Per molt que s’insisteix que EUA és el país on “tot és possible”, el grau de mobilitat social és més gran en països de distribució més equitativa. (...) Per xocant que resulti als creients en el somni americà, té una explicació senzilla: hi ha una estreta relació entre igualtat i despesa en ensenyament públic. A Noruega, l’ensenyament privat rep només el 2% de la despesa total en ensenyament. A EUA li correspon el 32%.
Andy Robinson, Más iguales, más felices, La Vanguardia 10-08,2009.
Els superremunerats del segle XXI mai n’aprendran. Inclús després del col·lapse del sistema bancari i financer i a la crisi (...) ara, els executius i banquers multimilionaris tornen a la càrrega negociant sous de set dígits. Tampoc hi ha senyals que altres superassalariats –esportistes galàctics, cirurgians, advocats d’elit, arquitectes estrella, rapers d’or- hagin escarmentat en aquesta recessió. (...).
“Tot es justifica amb la paraula ‘benchmark’ (referent)” (...). És a dir, que si l’altre ho fa, ho faig jo. (...) més que la recompensa del seu excepcional capital humà, els hipersalaris financers són el botí “d’una oligarquia amb poder de lobby tremend”.
(...) la remuneració dels futbolistes estrella s’ha disparat al mateix ritme que la dels banquers. (...) Això, malgrat a l’endeutament crònic que viu el futbol, comença a recordar al sistema bancari previ a la crisi.
(...) els supersalaris són una creació recent, conseqüència d’una barreja de mercats únics, monopolis privats en televisió i desregulació esportiva. Curiosament, en l’àmbit esportiu EUA se’n adonat de la força destructor de la desigualtat. En el bàsquet, el futbol americà i el hockey hi ha límit salarial.
Enviat especial, Ejecutivos galácticos, La Vanguardia 10-08,2009.
Caixa Catalunya
L'últim consell d’administració de Caixa Catalunya va acordar la pujada dels sous de l'alta direcció (...) al director general Adolf Todó i al director adjunt (...).
(...) el sou fix de Todó es pot situar aproximadament a l'entorn dels 800.000 euros, salari variable al marge. Fonts de l'entitat (...) es van limitar a assegurar que la retribució de "l'alta direcció d'aquesta entitat està totalment en línia amb el sector de les caixes".
Eduardo Magallón, Caixa de Catalunya sube los salarios de la alta dirección, La Vanguardia 28-01-2010.
