Crisi? Succeeix cada cinc o set anys!


(...) el que ha passat fins ara: l'economia nord-americana continua lidiant amb les conseqüències de la pitjor crisi financera des de la Gran Recessió (...).
I aquest desastre ha estat completament autoinduït. Això no és com l'estanflacció dels anys setanta, la qual va tenir molt a veure amb la pujada del preu del petroli la qual, per la seva banda, era conseqüència de la inestabilitat política al Pròxim Orient. Aquesta vegada tenim problemes únicament gràcies a la naturalesa disfuncional del nostre sistema financer. Tothom ho comprèn (tothom, excepte, pel que sembla, els propis financers).
(...) Jamie Dimon, de JPMorga Chase, va declarar que una crisi financera és quelcom que "succeeix cada cinc o set anys. No ens hem de sorprendre". (...)
Però el cert és que Estats Units ha aconseguir evitar les principals crisis financeres durant mig segle després que es celebressin les audiències Pecora i el Congrés aprovés importants reformes bancàries. Ha estat després que oblidéssim aquestes lliçons, i es desmantellés la regulació efectiva, quan el nostre sistema financer ha tornat a ser perillosament  inestable.
(...) també va ser sorprenent escolat a Dimon reconèixer que el seu banc es va arribar a plantejar la possibilitat d'una gran baixada dels preus de la vivenda, malgrat les advertències generalitzades que erem en mig d'una monstruosa bombolla immobiliària.
(...) Blankfein, de Goldman Sachs, va comparar la crisi amb un huracà que ningú podia haver previst.(...)
[Blankfein... havia dit anteriorment] "Hem de resistir-nos a una reacció... que únicament està pensada per protegir-nos d'una tempesta que només es produeix cada 100 anys".(...)
Però la crisi no te res d'accidental. Des de finals dels anys setanta, el sistema financer nord-americà, sense restriccions gràcies a la liberalització i a un clima polític en el qual l’avarícia se  suposava que era bona, es va començar a descontrolar cada cop més. Hi havia recompenses cada cop més grans –primes que superaven els somnis d’avarícia- per als banquers que podien generar grans beneficis a curt termini. I la manera d’augmentar aquests beneficis era apilar cada cop més deute, tan animant als ciutadans a demanar préstecs com assumint un apalancament cada cop més elevat dintre del sector financer. (...)
De veritat els banquers no comprenen el que ha passat, o el que diuen és simplement pel seu propi interès? És igual. (...)
Paul Krugman, Banqueros sin la menor idea, El País 17-1-2010.