Barak Obama
Obama (...) l’han batejat com “el venedor en cap” després que es reunís quatre hores i mitja amb vint dels directors generals de altres tantes grans empreses d’EUA. (...) Segons el màxim responsable de Motorola “(...) Si nosaltres tenim èxit, el país té èxit i el president també. És una relació guanyador-guanyador”. (...) en algun moment va pujar la tensió, per discrepàncies entre un i altres.
(...) Les multinacionals acaparen 1,9 bilions de dòlars en ‘cash’ –trilions segons la comptabilitat nord-americana-, la inversió dels quals sí suposaria un verdader revulsiu per a un mercat laboral encara llastrat per la recessió. (...)
(...) [Obama] es va oblidar de les crítiques als taurons de Wall Street i dels retrets a les gegantesques societats. Va demanar ajut. Després de la garrotada de novembre, va assumir el paper de xai.
Als seus assessors no els va ser fàcil reclutar als assistents, però tot i això van aconseguir convocar a un grup rellevant, qualificat per alguns de “massa proper”.
(...) Les promeses que això no és més que l’inici d’una bona relació (...) es van prodigar davant els micròfons. Hi va haver analistes que van parlar de ‘show’ sense resultats. “Ens hem centrat en la creació de llocs de treball i en inversions. Em sento optimista que si col·laborem, emergirà el diner”, va dir Obama.
En general, els executius van agrair el gest. Però encara es van mostrar més satisfets amb els preàmbuls al ‘meeting’, que es concreten en el recent pacte comercial signat amb Corea del Sud, en l’endarreriment de la legislació mediambiental i, sobretot, amb el compromís de prorrogar la rebaixa fiscal de forma generalitzada. (...)
Obama ha fet un pas endavant. Ara la pregunta que molts es formulen afecta a l’altra part: Quina garantia hi ha que les grans companyies canviïn? “Demanar a les corporacions nord-americanes que inverteixin a Estats Units és com demanar-li a un tigre que canviï les ratlles” (...).
Els petits negocis (...) són els que depenen de la deprimida economia domèstica i, a més, no tenen mitjans per fitxar a treballadors. Les grans empreses, en canvi, registren uns beneficis rècord. En el tercer quart del 2010 han superat les cotes del 2006, les més altes abans de la recessió. (...)
Una de les raons d’aquest èxit són les vendes a l’estranger. Les principals societats obtenen el 47% dels seus ingressos fora d’Estats Units (...). aquest diners, però, no viatge de tornada i, per tant, no paga impostos.
Francesc Peirón, El Gobierno se rinde ante las grandes empresas, La Vanguardia 19-12-2010.
José Luis Rodríguez
Fa unes setmanes el president espanyol anunciava que es reunia amb importants empresaris espanyols per demanar-los que ajudessin l’economia espanyola. Acabem de saber que el president Obama ha fet una operació similar. (...)
Els empresaris van escoltar, van opinar sobre les reformes i se’n van anar a fer el de sempre: prendre decisions en funció de criteris empresarials. (...) A les empreses funcionen els mercats, el compromís dels seus components, la capacitat d’innovaió i la qualitat dels seus productes, l’empenta de la demanda, la reacció dels competidors, les facilitats i el cost del finançament, etcètera. D’altra banda és una ingenuïtat pensar que per demanar-los ajut van a realitzar algun moviment que no sigui dictat per la lògica empresarial.
José Ramón Pin Arboledas, Ingenuidad parecida en la Casa Blancala Moncloa , La Vanguardia 19-12-2010.
