Sorpreses en importants mercats comercials que creiem subjecte a les lleis de l'oferta i la demanda i amb penalització de preus pactats.
El preu del metall de ferro en les darreres quatre dècades ha estat acordat mitjançant la fixació d'un preu de referència anual. Després d'un període de negociacions a porta tancada, el primer contracte que es signava a partir de l'1 d'abril entre una empresa minera i una siderúrgica de pes es convertia en la referència per a la resta de contractes del sector en tot el món al llarg d'un any.
De fet, el mineral de ferro és l'única 'commodity' [mercaderia] de rellevància que encara funciona amb aquest mètode de pactar preus (...). Tant el petroli com l'alumini, i més recentment el carbó, han abandonat aquesta pràctica. (...)
El principi de la fi del sistema van ser les diferències entre la Xina, país que absorbeix el 50% de la demanda, i l'Europa del quinze, amb el 16%.
Eulàlia Furriol, Vale presiona precios al alza, La Vanguardia 28-03-2010.
La ciència econòmica és del color amb el que es mira
Els americans acusaven als japonesos pel fet que estalviaven massa, havien de consumir més. Aquesta forma de funcionar duia a un gran excedent comercial japonès, a l'acumulació de reserves i a la compra d'actius americans valuosos (gratacels de Nova York, productores cinematogràfiques a Califòrnia, etcètera).
Aquest enfrontament va acabar amb un pacte entre Estats Units i Japó el 1990, (...) pel qual Japó adoptaria polítiques per consumir més i estalviar menys. Evidentment, el problema també podia ser considerat des de l'òptica que Estats Units consumia massa, però el nivell de consum americà era una dada que no es podia discutir. Al cap de 20 anys d'aquest pacte, Japó és el país més endeutat del món i ha tingut deu anys de recessió, dels quals encara no n'ha sortit. No han resultat molt barats al Japó els consells d'abandonar el seu model tradicional de frugalitat i estalvi.
A aquest episodi de convertir la virtut econòmica en vici dañino, en segueix un altre més recent al qual crec que és interessant al·ludir abans d'entrar en el tema alemany. (...) Ben Bernanke, Greenspan i el comentarista Martin Wolf, entre altres, van defensar que el problema del creixent endeutament d'Estats Units, i que finalment el va dur a la crisi, no derivava de l’excés de consum americà, sinó d'una superabundor d'estalvi generada per la Xina, la qual simplement el americans mobilitzaven.
(...) en aquest segon episodi, el també qualificat "d'excessiu" estalvi aliè, conseqüència del que es considerava com consum insuficient, desequilibrava el sistema mundial de pagaments i conduïa a la "perdició" dels altres. Observeu que en tots aquests casos, l'acusador –Estats Units- parteix implícitament de la hipòtesi que sap quin ha de ser el nivell d'estalvi de cada país, en cada moment, per a que l'economia mundial funcioni harmònicament.
Crec que aquests episodis i les consideracions que els acompanyen són una bona introducció pel que podem considerar com el tercer capítol d'aquesta sèries de culpabilització dels 'virtuosos'. Em referixo (...) a les veus que s'han aixecat les darreres setmanes acusant Alemanya gairebé literalment d'un excés de competitivitat i d'un model basat excessivament, segons els crítics, en les eportacions. (...) Martin Wolf (...) en el 'Financial Times' (...) va escriure un article el títol del qual ho diu tot: "La virtut excessiva pot ser un vici per a l'economia mundial".
(...) Alguns insinuen que, si Alemanya es va aprofitat en els bons temps de la demanda d'aquests països [deficitaris de la zona euro], ara, quan estan en apuros, és just que els torni el favor. ¿Com? Doncs a base de la cantinela de sempre: estalviant menys, consumint més.
Joaquim Muns, Alemania, ¿una rémora para salir de la crisis?, La Vanguardia 28-03-2010.
La creença forma la realitat
Soros defineix el seu concepte de reflexivitat [com] un concepte que recorda que en les ciències socials, com l’economia, a diferència del que succeeix en les ciències naturals, les visions distorsionades de la realitat que tenen els agents influeixen en aquesta realitat, ja que les duen a accions inapropiades. (...) La seva tesi no és que això s’ignori, sinó que no se l’atorga la importància deguda.
Un exemples serien els mercats, en els quals les creences dels que participen alimenten bucles de retroalimentació positiva que creen bombolles... que exploten. Així, en un boom immobiliari s’hi sumen una tendència subjacent –el crèdit s’abarateix- i un concepte erroni: que el valor de l’actiu no depèn de la disponibilitat del crèdit. Res a veure, diu, amb la hipòtesi del mercat eficient que afirma que els mercats reflecteixen la realitat, que tota la informació és disponible i tendeixen a l’equilibri.
(...) Soros senyala que la punxada de la bombolla de les hipoteques d’alt risc va desencadenar en realitat l’explosió d’una super bombolla gestada al llarg de dècades. En aquesta s’hi sumaven l’ús cada vegada major del crèdit i l’apalancament a una idea equivocada: que els mercats financers es corregeixen sols.
Aquesta super bombolla s’hauria manifestat per primera vegada en la crisi bancària internacional de 1982 però després ha tingut molts episodis, com la bombolla d’internet [del 2000]. En cada ocasió les autoritats intervenien les institucions amb problemes i aplicaven estímuls monetaris i fiscals per protegir l’economia, reforçant un crèdit i un apalancament cada vegada més grans.
Justo Barranco, recensió de ‘Mi folosofía’ de George Soros, El especulador que soñó ser filósofo, La Vanguardia 5-12-2010.
Consumir massa poc o massa, virtut o vici? Depèn...
Els americans acusaven als japonesos pel fet que estalviaven massa, havien de consumir més. Aquesta forma de funcionar duia a un gran excedent comercial japonès, a l'acumulació de reserves i a la compra d'actius americans valuosos (gratacels de Nova York, productores cinematogràfiques a Califòrnia, etcètera).
Aquest enfrontament va acabar amb un pacte entre Estats Units i Japó el 1990, (...) pel qual Japó adoptaria polítiques per consumir més i estalviar menys. Evidentment, el problema també podia ser considerat des de l'òptica que Estats Units consumia massa, però el nivell de consum americà era una dada que no es podia discutir. Al cap de 20 anys d'aquest pacte, Japó és el país més endeutat del món i ha tingut deu anys de recessió, dels quals encara no n'ha sortit. No han resultat molt barats al Japó els consells d'abandonar el seu model tradicional de frugalitat i estalvi.
Joaquim Muns, Alemania, ¿una rémora para salir de la crisis?, La Vanguardia 28-03-2010.
