(...) El lloc central on aquesta valoració del jo topa amb la menor quantitat d’obstacles és el mercat financer. El diner allí és una abstracció –“l’abstracció de les abstraccions”, com va dir Hegel- la qual ajuda a explicar perquè els sous ja no estan ancorats a la realitat.
Per descomptat, quan va explotar la crisi, les institucions financeres van ser les primeres en dir que l’autonomia era poc realista i que tots érem interdependents. Al cap i a la fi, per quin altre motiu els contribuents haurien acceptat rescatar-les?
Però ara aquestes mateixes institucions estan dient que volen tornar a fer el seu propi camí. De manera que el món pre-crisi d’ahir està ressuscitant. Desestimant els riscos en els quals van incórrer els contribuents, les entitats financeres van utilitzar el rescat per restablir la rendibilitat i ara estant tornat als seus vells hàbits, els quals els havien donat tant bons resultats a ells i tant dolents als altres.
Ningú s’hauria de sorprendre per això. Les apostes econòmiques encoratgen a tothom a treure el millor profit de les circumstàncies. El rescat dels bancs va dur una onada de fusions. Si ja eren massa grans per fer fallida, què hauríem de dir ara quan els bancs són encara més grans? El seu poder de mercat ha augmentat, però saben que no incorren en cap risc, degut a l’impacte sistèmic agreujat del seu potencial de fallida.
Jean-Paul Fitoussi, La rebelión de los meritócratas, La Vanguardia 13-10-2009.
