Ni el pacte social és històric per sí mateix, ni la visita d’Angela Merkel. Però sí ho és el clima polític que comença a prendre cos després d’aquests esdeveniments. Darrera seu s'hi dibuixa un apassionat escenari on els darrers fets, forçats per la crisi, fan més Europa, però devoren grans conceptes: l’autonomia de les nacions, començant per Espanya; l’Estat del benestar, dominat per la disciplina econòmica; la socialdemocràcia, molt desdibuixada pels tecnòcrates, i els sindicats, obligats a canviar lluita per responsabilitat.
Primer, l’autonomia nacional. Estem assistint a un canvi espectacular. El significat de fons de l’aprovat de Merkel i Sarkozy a Zapatero constata que ha acabat el temps de governar i legislar els assumptes econòmics amb mentalitat nacional. (...) Europa, per fer front a la seva pròpia crisi, necessita un govern comú de l’economia i el comença a tenir. (...)
Segon, l’Estat del benestar. Cal defensar-lo i es defensa, faltaria més. Però no és prioritari. Es sacrifica el que sigui, des de les pensions fins els serveis assistencials, en funció de dos conceptes tècnics: competitivitat i dèficit. És la primera vegada en el darrer segle en que es planteja amb tanta cruesa, ho assumeixen amb normalitat els governs amb més consciència social i es pacte amb els sindicats. Salvar l’economia és més urgent que la qualitat de vida. I els nous àrbitres, els mercats, aplaudeixen.
Tercer, la socialdemocràcia. No dóna senyals d’iniciativa ni de resistència davant l’avanç del domini tecnocràtic. L’està succeint la disciplina, que no té ideologia, sinó resultats. El referent socialista europeu, Zapatero, es converteix en símbol de rendició de l’esquerra davant la invasió dels nombres. Ser socialdemòcrata comença a ser més un sentiment que una forma de conduir un país. És simptomàtic que els darrers aplaudiments al 'roig' Zapatero duguin els noms de Merkel, Sarkozy i Emilio Botín.
I la concertació. (...) L’acceptació del terme 'responsabilitat' per part dels agents socials suposa un nou aire. (...) ¿Com es traduirà tot això en la intenció de vot dels ciutadans? Potser de cap manera. (...)
Fernado Ónega, Tiempo de novedades históricas, La Vanguardia 5-02-2011.
EUA
contra UE
Als
EUA i la UE les classes obreres i mitjanes viuen pitjor que abans de la globalització
i els seus fills encara n'esperen menys. Per això s'hi rebel·len: contra el
lliure comerç i el lliure flux de persones i capitals. I demanen fronteres,
aranzels, murs.
El
president Trump serà el líder del nou ordre. El seu equip està treballant -de
valent- per forçar aliances amb les forces antiglobalització d'altres països
europeus per eliminar la UE i crear aquest nou ordre.
[Els
seus rivals són] els països que tenen superàvit comercial amb els EUA i que ara
li venen més del que li compren. Són Alemanya i la UE, a la que considera el
seu vehicle, Mèxic, la Xina i el Japó.
Que
vostès hagin estat aliats geoestratègics no impedeix que el president, els seus
votants i el seu equip els considerin avui adversaris econòmics i comercials i
que actuïn en conseqüència. És a dir, canviat les regles.
En
canvi, Rússia, que fins ara era l'adversari que calia contenir a Europa, la
considera com un soci en aquesta lluita.
[La
borda puja als EUA] perquè el president aplicarà retallades fiscals a les grans
empreses i un pla gegantí d'un bilió de dòlars per renovar infraestructures. A
més ha aconseguit que el Japó i els fons sobirans de l'Aràbia i del Golf facin
megainversions als EUA. I augmenta la confiança econòmica.
Generarà
milers de llocs de treball per a tothom, especialment el pla
d'infraestructures, i farà pujar els sous -recordi el fre a la immigració-, i
així pot ser fàcil que els Estats Units dupliquin el creixement fins al 4% o el
5%.
A quin cost?
Enorme dèficit i inflació; augment de les barreres i les guerres comercials a
més del col·lapse de les institucions multilaterals i del a governança i
cooperació internacional.
Tots
aquests diners i l'ocupació faran als seus votants l'efecte d'una prosperitat
renovada. I durarà almenys un parell d'anys.
Si el seu equip està en guerra amb
les elits, què hi fan allí els de Goldman Sachs?
És una de les seves contradiccions: combat la globalització i les seves elits:
lobbies, thik-tanks, banquers i grans mitjans de comunicació, però ha col·locat
més multimilionaris al seu Govern que cap altre president abans.
Els obreres que el voten no ho
veuen, això? Creuen, com ell, en la teoria del
vas ple, el dels rics, el contingut de riquesa del qual va desbordant cap els
de baix. Confien en una nova complicitat nacionalista entre els de dalt i els
de baix que els beneficiï a ells.
Lluís Amiguet, entrevista a Martin Indyk,
"Alemanya i vostès, la UE, ara són rivals dels EUA", La Vanguardia
9-02-2017.
