Les economies en transició

 “En els anys cinquanta i seixanta la fórmula consistia en importar petroli i altres primeres matèries de la Unió Soviètica i exportar bens manufacturats” (...). “Després, a finals dels setanta, els recursos soviètics es van començar a exhaurir i es van quedar sense diners per comprar les nostres exportacions”.

El ‘socialisme gulash’ hongarès –l’economia més liberalitzada del bloc soviètic- va entrar en una greu crisi d’endeutament exterior en la dècada dels vuitanta amb 250.000 milions de dòlars de deute. Va haver de recórrer al FMI. En la llavors República Democràtica Alemanya  (RDA) o a Txecoslovàquia –economies més tancades- la mateixa crisi es va manifestar en desproveïment i cues quilomètriques davant dels adroguers. “La planificació funcionava en l’economia de guerra i la ràpida industrialització; però no per a molt més” (...).

Vint anys després de la caiguda del mur de Berlín, la dependència d’Europa de l’Est de la Unió Soviètica sembla haver-se reconvertit en una nova dependència, aquesta vegada més precària i imprevisible, dels inversions multinacionals i de les finances globals. El nou exèrcit de liberalització constituït per Unicrédito, Erste Bank, Carrefour, Ikea, Merdes Benz, General Motors, DBP Telekom o General Electric era clau per a un creixement robust en els anys que van precedir a l’actual crisi de els anys anteriors a la crisi actual. Però "després de 15 anys d'inversió estrangera, les empreses més competitives són de propietat estrangera i no les nostres pròpies pimes ", (...). I ara comencen a assecar-se les fonts de finançament externes. Els bancs italians, austríacs, suecs o alemanys, dominants des del Bàltic al Mar Negre, han tancat l'aixeta. (...)

Hongria és un cas greu però la crisi comença a posar en dubte la raó de ser de la transició en tota la regió: que el finançament externa facilitaria la
convergència cap als països més rics de l'oest, (...). "Ni la integració financera ni les inversions directes (multinacionals) resolen el problema de finançament per a la majoria d'empreses ", (...). És una qüestió crítica, perquè "si tens enclavaments de multinacionals però no crees una font nacional d'ocupació, et sotmets al cicle exterior i no pots convergir ". Els fons de cohesió de la UE si haurien ajudar, però no s'han aprofitat, (...).

En els noranta, la promesa de convergència ho justificava tot. Privatitzacions que de manera grotesca beneficiaven a una nova classe capitalista procedent de la vella nomenklatura. Una obertura llampec al mercat global que va provocar el col lapse de les economies postcomunistes amb pèrdues de fins al 40% del PIB i 'empobriment de segments sencers de la població. Durant cinc o sis anys de creixement superior a la mitjana europea, el somni de la convergència semblava assolible. Avui, en mitjà d'una altra crisi que aquest any restarà més de sis punts de PIB a les economies en transició, un desencant recorre Budapest, Bucarest i la resta de capitals. Un de cada dos ciutadans hongaresos creu que no es s'ha beneficiat de la transició. Fins i tot en la dinàmica República Txeca, el 54% d'enquestats dóna suport a un major paper per a l'estat en la indústria. Sí que hi ha convergència amb Occident a la desil.lusió.

Segons un sondeig de la BBC, només el 11% dels entrevistats en 27 països de quatre continents creu que el capitalisme funciona. (...)

Andy Robinson, Del colapso del comunismo a la crisis capitalista, La Vanguardia 29-11-2009.

Polònia

Polònia manté el tipus com una de les economies europees més boiants dels darrers anys de crisi econòmica (...)

La clau per sortejar les turbulències internacionals ha estat la puixança del consum intern i l’impuls de la despesa pública, els quals han compensat la ralentització d’altres pilars de l’economia com la inversió estrangera i les exportacions.

(...) Polònia ha vist augmentar el seu PIB en un promig anual del 3,9% durant aquesta dècada, incloent els pitjors anys de la crisi financera (...).

Tot i això, l’impuls de la despesa pública (...) ha minat els comptes estatals. (...) Des del seu ingrés a la UE, Polònia ha tingut problemes per mantenir el seu dèficit sota control. Només el 2007 va aconseguir mantenir-lo per sota del 3% exigit pel Pacte d’Estabilitat (...).

En qualsevol cas, les previsions per a Polònia tenen bons auspicis. L’OCDE preveu un alça del PIB del 3,9% pel 2011 (...). La clau, a més del consum, es troba en el repunt de la producció i de les exportacions, les quals tornaran a créixer a xifres del 6%.

Fernando Cano, Polonia sigue de fiesta, El País 5-09-2010.