Tots els sistemes intel·lectuals es basen en supòsits que no és necessari explicar, ja que tots els membres d'aquesta comunitat intel·lectual particular els accepten. Aquests axiomes "profunds" estan implícits també en l'economia, però, si es deixen sense examinar, poden conduir als encarregats de la formulació de polítiques a un carreró sense sortida. Això és el que està succeint actualment amb les mesures adoptades país rere país per reduir dràsticament la despesa i disminuir els dèficits pressupostaris.
(...) Organismes com el G-20, el FMI i la OCDE s'uneixen als "mercats" i als articulistes econòmics per demanar que els governs liquidin els seus dèficits. Segons diuen, qualsevol altra via significa desastre; l'equilibri dels pressupostos l'abans millor és l'única via per tornar a la prosperitat.
Uns pocs economistes keynesians s'oposen a aquesta estampida vers la reducció de despeses: Paul Krugman, Joseph Stiglitz i Brad DeLong a Estats Units; Martin Wolf, Samuel Brittan, Danny Blanchflower i jo al Regne Unit, i Paul de Grauwe i Jean-Paul Fitoussi a l'Europa continental, però som una petita minoria.
(...) (Per a Keynes) la inversió, que és sempre una aposta sobre el futur, resultava depenent d'estats fluctuants de la confiança. Els mercats financers, mitjançant els quals es fa la inversió, sempre eren propensos a desplomar-se quan succeís quelcom que pertorbés la confiança en els negocis. Així doncs, les economies de mercat eren inherentment inestables. (...)
La concepció clàssica de l'economia, que Keynes es va proposar demolir, no només està vigent, sinó que, a més, ha predominat els darrers anys, amb la qual cosa ha alimentat la creença que es pot deixar que els mercats competitius es regulin per sí mateixos, ja que sempre oferiran tota l'ocupació que es desitgi i són immunes a un desplom en gran escala. També això alimenta l'oposició a la intervenció estatal i a les polítiques "d'estímul", que són, suposadament, innecessàries, si no perjudicials, ja que els esdeveniments que les requeririen no poden succeir (però sí que succeeixen).
Robert Skidelsky, Consoladores y estimuladores, La Vanguardia 16-08-2010.
