(...) "No és que el sentit de responsabilitat de la comunitat financera respecte a la societat sigui petit: és que és pràcticament nul", escrivia després del 'crack' de 1929 i la Gran Depressió el mestre John K. Galbraith, un dels grans economistes del segle XX. (...) el seu fill, James K. Galbraith –també brillant economista- riu amb sorna (...) quan se li pregunta per la refundació del capitalisme que van prometre els líders mundials fa ja més de dos anys, després de l'inici de la Gran Recessió. "És un miratge pensar que el sistema pot funcionar després de la reforma financera. (...) l'única força efectiva [a EUA], és el sistema judicial, que tot just ha començat a actuar. Que sigui de veritat efectiva (...) està per veure".
(...) els grans i els petits problemes es comencen a resoldre per la via dels tribunals. (...) l'acusació d'Estats Units de frau a Goldman Sachs, el presumpte frau del qual (venien productes muntats sobre les nefastes hipoteques escombraria sense informar als seus clients dels riscos) representa el rostre inacceptable del capitalisme.
Després de nombroses cimeres internacionals i centenars de reunions entre reguladors, banquers i polítics, la vida continua igual. Malgrat haver inflat les expectatives d'una profunda reforma del sistema financer amb les habituals declaracions grandiloqüents –"si volen guerra, la tindran (Barak Obama); "el món continuarà sent un lloc perillós mentre no arribi l'hora de la reforma" (Dominique Staruss-Kahn); "s'ha de reformar el capitalisme" (Angela Merkel i Nicolas Sarkozy), i així 'ad infinitum'-, no hi ha a penes res d'aquella terra promesa. (...) "La política va fracassar a l'acceptar que els bancs s'autoregulessin, i la política (i els polítics) tornen a fracassar estrepitosament perquè l'únic que veu la gent (...) és que els Governs han rescatat a les entitats financeres amb un xec en blanc: després de milers de milions gastats han tornat els beneficis, han tornar els 'bonus' i sobretot comencen a tornar algunes de les pràctiques que ens van dur a això: res o a penes res ha canviat", resumia fa uns dies del Nobel d'Economia Joseph Siglitz a Barcelona.
(...) El capitalisme, o al menys la peculiar versió coneguda com capitalisme financer desregulat –o a l'americana- que s'ha imposat en els darrers 25 anys, va estar prop del precipici en algun moment de setembre de 2008: els líders mundials no van tardar en proclamar que imposarien més regulació, més control després d'uns anys de barra lliure, de quasi tot val. A la fi, hi havia una bombolla (o diverses) amb molts pares però sobretot un: la banca i una sèrie de pràctiques basades en els excessos, o en quelcom amb el nom tant dubtós com el sistema bancari a l'ombra, o directament en el frau, en alguns casos. I això s'havia de canviar per "disciplinar" el sistema financer, segons la definició del Fons Monetari Internacional (FMI).(...)
No han passat ni tres anys des de la punxada inicial d'aquesta bombolla i els banquers "ja han perdut la memòria" (...). El lobby financer és potent: potser tan potent ja com el petroler després de la irresistible evolució del sector bancari al llarg dels darrers anys.
La banca forceja per mantenir sense a penes canvis la desregulació iniciada en temps de Reagan i Tatcher, la revolució conservadora que després van continuar –per cert- els demòcrates durant els mandats de Bill Clinton, i que es va arribar a convertir en dogma amb el Govern de George W. Bush. Un exèrcit de 'lobbistes' pressiona a Washington, a Brussel·les, a Basilea i allà on es negociï la reforma financera per impedir-la (...), alguns dels que van impulsar la desregulació continuen en el pont de comandament. "Larry Summers, assessor econòmic d'Obama, va ser un ferri defensor de la desregulació amb Clinton; Timoty Geithner, secretari del Tresor, prové de Wall Street, i Jaime Caruana, que ha de posar en marxa els nous requeriments de capital i liquides en el Banc de Pagaments de Basilea, és un dels responsables de la regulació vigent, i que va permetre als bancs mesurar els seus propis nivells de risc (...).
(...) "Pot ser que la banca pressioni perquè al cap i a la fi els canvis es notaran en el compte de resultats. Però els bancs ni tan sols s'oposen a una major regulació (...). I haurà més requeriments de capital i de liquides pels bancs(...) ".
Més requeriments de capital i de liquides, naturalment, és una altra manera de dir que la banca ha de tornar a ser més predictible i avorrida: al menys els bancs comercials. Endeutar-se per 20 i fins 30 vegades el capital va arribar a ser la norma i no l'excepció els darrers anys; i no només en la banca d'inversió de Wall Street.
(...) El sistema financer és com el cervell de l'economia: un mecanisme de coordinació que assigna capital per construir fàbriques, vivendes i carreteres, segons definició de Keynes. I (...) una mala reforma pot ser molt perillosa en quelcom tan delicat. (...) "hi ha hagut propostes populistes, improvisades, amb l'únic objectiu de calmar l'opinió pública. Caldria dissenyar els canvis amb més calma, amb més cap. La reforma financera no ens traurà de la crisi: ha de donar forma al sistema financer del futur, evitar dintre del possible futures crisis. No és gens senzill. No és bo improvisar" (...).
"(...) és essencial la coordinació internacional per a que la banca no trobi escletxes per on lliurar-se de la regulació. (...) moltes de les propostes que s'han fet no solucionen res del que va causar la crisi, i en alguns aspectes (...) són inclús contraproduents". (...)
No és una tasca fàcil regular un sistema en el qual els bancs són el casino, els grans apostadors, els agents dels petits apostadors i on gairebé tenen ma amb el 'croupier'. La banca addueix que ha tornat als beneficis, que el crèdit es recuperarà tard o d'hora i que n'hi haurà prou amb lleugers ajustos per a que el sector funcioni com un rellotge. I posa por al cos: assegura que el 'tsunami' regulatori, les més de 50 propostes en el seu conjunt, deixaran menys diners per prestar i per tant dificultaran la concessió de crèdits, i amb això la sortida de la recuperació. (...) aquesta arguments "poden arribar a paralitzar els reguladors davant les dificultats per calibrar quin pot ser el resultat de tocar tantes claus alhora".
(...) hi ha propostes per regular també el paper de les agències de qualificació de riscos, els quals no van veure venir la crisi, van contribuir a crear la bombolla i inclús han posat el seu granet de sorra per a que les coses vagin pitjor: solen inflar les seves notes quan tot va bé i tenen un gatell fàcil per rebaixar els 'ratings' quan van malament, segons els seus detractors, la qual cosa suposa exacerbar els cicles. I hi ha mesures també per limitar els paradisos fiscals.(...)
En realitat, res no serà gens fàcil. Fa gairebé tres anys de crisi des de l'esclat de les 'subprime', i de moment els acords brillen per la seva absència. (...) el FMI va presentar dues propostes d'impostos a la banca en la darrera reunió dels ministres de Finances del G-20 (...). Països com Canadà o Austràlia, que han capejat bé la crisi i tenen un sistema financer sanejat, no volen veure aquest tipus de gravamen ni en pintura. I en canvi, els més colpejats –EUA i Regne Unit, tradicionalment contraris a qualsevol cosa que sonés a més impostos, a més dels socis de la UE- estan a favor ja que, d'alguna manera, els pot venir bé aquests diners per sanejar els seus comptes públics, molt castigats per la crisi.
Claudi Pérez, ¿Pero esto es todo?, El País 2-05-2010.
