(...) firmes com Countrywide, donava crèdits a gent insolvent. Bancs d'inversió com Goldman Sachs van empaquetar aquests préstecs enverinats i van escampar el risc traient-los al mercat. El segell de qualitat al producte defectuós el van posar les agències de 'rating', com Standard & Poor's i Moody's.
Wall Street es va convertir així, literalment, en un casino en el qual instruments financers de gran complexitat, construïts amb actius que eren literalment escombraria, van ser l’aposta a seguir. L'enfonsament del sector immobiliari va obligar a cada jugador a ensenyar les cartes. Uns hi van guanyar, com l’especulador John Paulson. Però la majoria va perdre la ma. Va ser (...) un col·lapse, del qual Goldman Sachs, en la seva opinió, va ser responsable en gran part. (...)
(...) el president del subcomité d'investigacions del Senat (...) va acusar [al conseller delegat de Goldman Sachs] d'haver tractat als seus clients com "un objecte per generar beneficis" a base de vendre’ls "merda".(...)
I és aquesta mateixa acusació la que és al cor de la demanda per frau presentada (...) per l'agència que regula el mercat financer a EUA, la SEC: qüestiona si la firma va ser el suficient transparent a l'hora d'informar als seus inversors sobre les intencions que hi havia darrera del paquet de deute conegut com Abacus. I al mateix temps eleva la pregunta sobre un possible conflicte d’interessos, una sospita que persegueix des de sempre a la banca d'inversió.
(...) és evident que Wall Street va accelerar amb "pràctiques qüestionables" el 'boom' immobiliari i va desencadenar la seva caiguda quan aquests productes 'exòtics' van topar amb la realitat. "Tot estava basat en una fantasia (...) i quan el mercat immobiliari es va ensorrar, ens varem adonar del fràgil que era el sistema".
(...) El casino del deute escombraria va poder funcionar gràcies a la permissivitat dels supervisors financers (...) i a que els mateixos legisladors (...) no van fixar les normes que guiessin i donessin transparència al joc.
(...) la reforma financera porta aturada un any al Congrés. (...) el promotor de la reforma al Senat (...) veu darrera de tot això una maniobra de Wall Street per mantenir intacte el seu model de negoci, destinant milions a fer 'lobby' contra la reforma. (...)
JP Morgan, Bank of America, Goldman Sachs, Morgan Stanley i Citigroup maneguen contractes per valor de 280 bilions de dòlars, (...) una xifra que multiplica per 20 el PIB d'EUA. [El conseller delegat de Goldman Sachs] va explicar davant el Senat que aquests productes són necessaris per donar liquides al mercat i que el seu banc crea productes per poder diversificar el risc que li demanen els clients. "Això no és un casino", va reblar. (...)
(...) El banc va registrar un benefici espectacular en el primer trimestre de 3.460 milions de dòlars, el que el consolida com una de les companyies més rendibles del món.
Sandro Pozzi, Goldman, el rey del casino, El País 2-05-2010.
Les maniobres de Wall Street-banca-republicans
(…) esperàvem que la crisi recordés a tothom per què els bancs han d'estar eficaçment regulats. Què ingenus varem ser. (...)
La Comissió d'Investigació sobre la Crisi Financera bipartidista es va crear per llei per "analitzar les causes, nacionals i mundials de l'actual crisi financera i econòmica als Estats Units". S'esperava que fos una versió moderna de la investigació Pecora dels anys trenta, que va documentar els abusos de Wall Street i va contribuir a aplanar el camí per a la reforma financera. En el seu lloc, la comissió s'ha dividit segons les diferents tendències partidistes i ha estat incapaç de posar-se d'acord tan sols sobre els punts més bàsics.
I no és que la història de la crisi sigui especialment difícil d'entendre. Primer, es va produir una bombolla immobiliària generalitzada, als Estats Units, a Irlanda, Espanya i altres països. Aquesta bombolla es va inflar per culpa del crèdit irresponsable, que va ser possible gràcies a la liberalització bancària i per no haver estès la regulació als "bancs a l'ombra", als quals no afectaven les normes tradicionals però que, tanmateix, estaven involucrats en activitats bancàries i generaven riscos similars als dels bancs.
Després la bombolla va esclatar, amb conseqüències tremendament perjudicials. Va resultar que Wall Street havia creat una xarxa d'interconnexions que ningú comprenia, de manera que la fallida de Lehman Brothers, un banc d'inversió de grandària mitjana, podia amenaçar amb enfonsar tot el sistema financer mundial. És una història senzilla, però una història que els membres republicans de la comissió no volen que s’expliqui. Literalment. (...)
Aquest informe no té més de nou pàgines, amb pocs fets i amb prou feines cap xifra. Explica una història que ha estat àmplia i repetidament desacreditada (...). En el món segons els comissaris del Partit Republicà, tot és culpa dels ingenus idealistes del Govern, que van emprar diverses estratagemes -especialment Fannie Mae i Freddie Mac, els organismes de garantia creditícia apadrinats pel Govern- per fomentar la concessió de préstecs a prestataris amb pocs ingressos. Wall Street, és a dir, el sector privat, només es va equivocar en la mesura en què el van enredar perquè contribuís a aquesta bombolla creada pel Govern. Resulta difícil exagerar el desencert de tot això. Per començar, com ja he assenyalat, la bombolla immobiliària va ser internacional (...).
La successió d'esdeveniments demostra que als agents privats no els van enredar perquè contribuïssin a una bombolla creada pel Govern. Va ser al contrari. Durant els anys de major inflació immobiliària, Fannie i Freddie es van veure obligats a mantenir-se al marge, només es van involucrar en préstecs dubtosos al final (...).
(...) la narrativa que absol els bancs d'haver fet una cosa dolenta, que dóna tota la culpa als polítics tafaners, és especialment important ara que els republicans estan a punt de controlar la Cambra. La setmana passada, (...) el president entrant republicà del Comitè de Serveis Financers, va declarar (...) que "a Washington opinen que els bancs han d'estar regulats, però la meva opinió és que Washington i els reguladors hi són per servir els bancs". Després va tractar de desdir-se'n però no hi ha dubte que ell i els seus companys faran tot el possible per impedir una regulació eficaç dels responsables del malson econòmic dels últims anys. Així que necessiten una història que serveixi de tapadora i que afirmi que tot va ser culpa del Govern.
Al final, els qui confiàvem que la crisi brinda una ocasió per aprendre estàvem en el cert, però no en el sentit esperat. El que hem après és el que passa quan una ideologia recolzada per una enorme riquesa i un poder immens s'enfronta a fets molestos. I la resposta és que els fets perden.
Paul Krugman, La tapadera de Wall Street, El País 19-112-2010.
