Bancs-retorn prestecs
Per calmar els encesos ànims dels contribuents, alguns dels sectors més subsidiats intenten deixar anar la idea que, en realitat, s'ha tractat només d'un prèstec i que els diners es tornaran. "Hem pagat totalment i amb interessos", diu aquests dies el president de General Motors (...). El gegant de Detroit ha tornat 6.700 milions de dòlars (...) als governs nord-americà i canadenc, cinc anys abans de l'anunciat.
Al president de GM, nomenat a dit pel propi president Obama, se li oblida un petit detall en les falques comercials: l'automobilística només ha restituït els préstecs que li van atorgar. Però no ha retornat ni un centau dels 45.000 milions de dòlars que l'Estat va injectar i pels qual va rebre el 61% del capital, contribuint per força al contribuent nord-americà en el primer accionista de la firma de Detroit (...). ¿Pot sobreviure el lliure mercat en aquesta barreja entre el públic i el privat? (...)
Ningú sembla discutir el deure dels governs de salvar (amb els diners dels seus governats) a les entitats financeres que van ser víctimes dels seus propis excessos especulatius, enlloc d'aplicar la regla fonamental del mercat: si ho fas malament, desapareixes, com li va passar a Lehman Brothers, l'única gran entitat que va caure al principi de la crisi. Al contrari, republicans i demòcrates a EUA, conservadors i laboristes al Regne Unit, i PSOE i PP a Espanya, per exemple, han votat a favor de rescatar a les entitats si arriba el cas.
Aquesta unanimitat política ela voltant de l'Estat salvador propicia dos mecanismes perversos: el "massa gran per caure" ('too big to fall') i el "risc moral" ('moral hazard'). (...) El segon principi implica que les empreses continuen estant disposades a assumir riscos creixents en la seguretat que, si finalment fallen, l'Administració respondrà per ells, com ja ha succeït.
(...) Stiglitz, premi Nobel d'Economia, va qualificar aquest pla [de rescat financer d'EUA] "d'estafa",i va avisar que alentaria nous desmans en el futur. (...)
(...) L'Audiència Nacional va refusar el febrer la pretensió de l'associació d'afectats per l'estafa piramidal de Fòrum Filatèl·lic i Afinsa que l'Administració es fes responsable patrimonial de les seves pèrdues de 4.500 milions d'euros. Abans de la fallida, pocs d'aquests afectats es van preguntar com era possible que rebessin uns interessos pels seus dipòsits de més del doble del que pagava la banca comercial. (...)
Si no ets suficientment gran com un banc o una asseguradora, i les coses van malament, t'has de resignar a la teva sort. És el cas dels autònoms. "770.000 autònoms han caigut des que va començar la crisi, la qual cosa suposa un tancament d'activitats proper a les mil diàries. Van ajudar a un sector financer convençuts que facilitaria crèdits, i ha succeït exactament el contrari: el crèdit s'ha reduït un 26% per als autònoms. Ens sorprenen aquests ajuts a bancs, aerolínies, automobilístiques i que s'hagin oblidat d'ajudar a la columna vertebral del teixit productiu d'aquest país, el qual aporta més del 60% de l'ocupació, suportant la morositat tant pública com privada" (...).
Ramón Muñoz, 'Papá Estado' no quiere pagar más por tus errores, El País 3-05-2010.
La por (o l’ignorància) fa callar
Però [el president Obama] va triar un rumb aparentment més segur: un paquet d'estímuls de mida mitjana que era clarament insuficient per a la comesa. I això no és parlar a toro passat. A principis de 2009, molts economistes, entre ells un servidor, advertien més o menys frenèticament que les propostes del Govern distaven molt de ser prou atrevides.
El pitjor és que no hi havia Pla B. A finals de 2009 ja era obvi que els pessimistes tenien raó, que el programa era massa petit. Obama podria haver-se dirigit el país i declarar: "El meu predecessor va deixar l'economia en un estat fins i tot pitjor del que ens imaginàvem i necessitem més mesures". Però no ho va fer. En comptes d'això, ell i els seus funcionaris van continuar afirmant que el seu pla original era el correcte, i això va danyar la seva credibilitat encara més, ja que l'economia seguia sense complir les expectatives.
Paul Krugman, El galimatías del foco de atención, El País 7-11-2010.
