Sortida quadrant el cercle*

[en la cimera del G-7, Fons Monetari Internacional i Banc Mundial a Istambul] que preveia dissenyar un “nou ordre econòmic” després de la crisi, el canvi climàtic ben poc figurava a l’agenda. Lluny de debatre estratègies per moderar el creixement econòmic i el consum com precondicions per a la reducció de les emissions de CO₂, el director gerent del FMI (...) va repetir les consignes pro-creixement del G-20 de Pittsburg: recuperar com més aviat el sender del creixement a escala mundial; i fomentar el consum en països de cultura estalviadora, com la Xina, el Japó o Alemanya. “S’haurà de treure la por de consumir als xinesos”, va dir un director del fons.

Són les dues realitat paral·leles d’un món que cerca desesperadament una sortida de la pitjors crisi des de la Segona Guerra Mundial, alhora que fer front al repte del canvi climàtic. Els gurus econòmics reunits a Pittsburg i Istambul –i que tornaran a trobar-se el desembre a la cimera de Copenhaguen- veuen possible la quadratura del cercle incorporant les energies renovables i l’eficiència energètica per possibilitar un creixement econòmic tan robust com abans de la crisi (però de baixa intensitat de CO₂). “Si apliquem un preu que reflecteixi el dany de les emissions al planeta –mitjançant un impost o ‘un mercat d’emissions (cap and trade)’- resoldrem el problema”, va dir (...) l’economista en cap del departament de desenvolupament sostenible del Banc Mundial. Junt amb les polítiques de reactivació –l’anomenat ‘estímul verd’- es crearan nous motors econòmics els quals “ens poden guiar pel camí del creixement desitjat”, va dir fent-se ressò de les idees sobre el ‘new deal’ verd d’Achim Steiner de l’ONU.

Però –segons els bioeconomistes i altres peoners del ‘decreixement’ amagats en els fòrums alternatius d’Istambul i Pittsburg- hi ha un problema seriós amb aquesta visió optimista del “keynesianisme verd”. No hi ha un escenari factible en el qual el retorn a les taxes de creixement registrades en les darreres dècades sigui compatible amb el futur d’un planeta perdurable. (...) per mantenir el creixement mitjà de les darreres dècades fins el 2050 s’hauria de reduir el 97’4 % de les emissions per unitat de riquesa creada per evitar que els gasos es disparin a l’atmosfera (...) i elevin la temperatura fins causar catàstrofes climàtiques. (...) Creure que això és possible, és “patològicament il·lusori” (...). Però a Istambul, és exactament el que els ministres creien.

(...) El nou informe sobre indicadors alternatius de progrés social sostenible elaborat pels premis Nobel Joe Stiglitz i Amartya Sen per al president Nicolas Sarkozy confirma que quelcom es mou.

Però (...) aquesta crisi no serà suficient per canviar el consens. “Probablement haurà de passar quelcom més fort, potser indicis clars d’exhauriment del cru; però en algun moment se’n daran compte que el creixement haurà de baixar dràsticament”, va dir Saamah Abdallah, economista de l’institut londinenc New Economics, peoner en la cerca de models econòmics alternatius.

El repte –diu Abdallah- és elaborar una estratègia de creixement baix, cero o inclús de decreixement que no provoqui el col·lapse econòmic o l’atur massiu. Serà una tasca molt difícil que emprendrem amb molt endarreriment (...). “Increïblement ningú ha intentat encara crear un model que redueixi la necessitat de créixer sense perdre l’estabilitat macroeconòmica”.

Andy Robinson, El tabú de la recuperación económica ¿Es posible crecer sin destruir el planeta?, La Vanguardia 17-10-2009.