“D’agost a desembre de 2007 guanyo cada dia. I això em crea una espècie d’addicció. Perdo poc a poc la noció real de les sumes en joc (...) Per mi, una jornada d’un milió d’euros era res. A vegades, aconsegueixo guanys astronòmics que em proporcionen un plaer gairebé orgàsmic.”.
(...) Una de les seves pràctiques consistia en comprar enormes quantitats d’accions d’una empresa, a Tokio o a Hong Kong, i vendre-les immediatament, a París o Nova York, aprofitant de molt petites diferències de cotització, a vegades cèntims d’euro per acció. Movia enormes sumes de diners d’anada i tornada perquè si no, el benefici seria ridícul. Els bancs permeten als seus operadors aquestes transaccions sempre que les compres es cobreixin gairebé al moment, per evitar riscos astronòmics.
“(...) se’m van creuar els cables. No existia altra cosa que el banc. Hi pensava al matí i a la nit. No hi havia res més a la meva vida (...). Vaig canviar de vida. Em vaig separar de la meva nòvia”, afegeix.
També va començar a saltar-se les regles. Comprava grans paquets d’accions, però després no les venia immediatament. Les guardava confiant en el seu olfacte financer i perquè sabia com amagar-les (...).
Va confiar que el mercat pugés. Però no preveia (ningú ho preveia) que l’economia mundial caminava vers l’abisme i que les Borses caurien durant uns mesos (...).
Per tapar l’immens forat que tenia entre mans, van emprendre la fugida endavant: es va embarcar en (...) el mercat de futurs.
(...). Va arribar atenir compromesos 50.000 milions d’euros, més del que guanyava el seu banc en 10 anys (...).
El banc (...) va intentar arreglar-ho tot venent a corre cuita les accions (...) en un mercat en caiguda lliure, que la seva decisió (...), alhora, va contribuir a enfonsar una mica més.
(...) aquest home [en llibertat provisional] estudia les ofertes que li arriben per convertir-se en professor a Harvard o en estrella de la publicitat.
Antonio Jiménez Barca, El hombre de los 5.000 millones, El País 1-02-2009.
Ballarines i cocaïna
Abunden les teories sobre què és el que va causar la crisi creditícia (...)
Les editorials de Londres (...) suposen que tot és culpa de les 'dancers' o ballarines eròtiques i la cocaïna. (...)
Tot això promou implícitament la idea que la crisi creditícia és obra d'un grapat d'operadors joves, excessivament remunerats, que bevien xampany i aspiraven cocaïna en els lavabos dels clubs nocturns. Hi ha part de veritat en això. A Londres, com en altres centres financers, hi van haver molts exemples d'hedonisme. Els narcotraficants i les ballarines eròtiques van fer diners amb la bombolla. Igual que el van fer els agents immobiliaris, els venedors de xampany i els agents d'autos Bentley.
Tot i això, només va ser un del molts símptomes de la bogeria desfermada durant el gran mercat alcista de 2003-2007. (...)
Matthew Lynn, Las bailarinas y la cocaína no fueron culpables de la crisis, La Vanguardia 24-05-2009.
