La manca de mecanismes institucionals (...) i els lents reflexos dels responsables de les institucions (...) poden haver costat més d'un bilió d'euros als contribuents de la perifèria europea després d'una orgia d'operacions especulatives contra el deute espanyol, grec i portuguès (...).
Aquestes veus aconsellen un redisseny radical de la zona eura mitjançant la formació d'un fons permanent d'ajuts (...);l'emissió de bons de la zona euro i la substitució de les agències de 'rating' en els càlculs que fa el BCE [Banc Central Europeu] per garantir el deute. "L'especulació ha estat una aposta seguríssima ja que ningú creia que deixarien que Grècia fes un 'default' (...).
(...) mentre els líders europeus (...) van negar rotundament durant els mesos de desembre i gener la possibilitat d'una operació de rescat, els inversors –conscients que tard o d'hora passaria l'inevitable- han fet el seu agost.
"Es busca quelcom per atacar quan queda clar que els governs no ho poden deixar caure; aquesta vegada van començar per Dubai fins que Abu Dabi va intervenir, després van passar a Grècia i després a Espanya" (...)
És, en certa mesura, la repetició del que va passar amb el deute dels bancs considerats "massa grans per deixar-los caure". (...)
Karakitsos [economista de la Universitat de Cambridge del Regne Unit] calcula que els beneficis totals d'aquestes "apostes segures" mouen una ingent quantitat d'euros (...).
(...) se sap que –tan bon punt s’anunciï el rescat de Grècia- la prima de risc baixarà i el negoci ja s'haurà fet. "Es tracte d'empènyer els diferencials i els CDS ('credit default swaps', una espècie de pòlissa d'assegurança per als inversors en el deute), fent-los créixer i quan arriba el moment del rescat, guanyes, és el que anomenem un punt d'ancoratge" (...).
Les autoritats han facilitat la tasca dels inversors financers, creant una sèries de "punts àncora". A Davos, per exemple, Almunia seguia el guió oficial insistint davant d'un grup de periodistes espanyols que "no hi hauria 'default", a l'hora que deia que "no hi ha mecanismes per ajudar Grècia". Als mercats "els encanta aquesta mena d'incoherències" (...).
(...) Però la culpa no és de les agències de 'rating', sinó del BCE per fer-los tan de cas (...).
Andy Robinson, Dinero fácil en la zona euro, La Vanguardia 11-02-2010.
El Sud i l'euro atacats
(...) els mercats també es mouen per factors subjectius i és molt difícil lluitar contra ells" (...)
La crisi (...) és en realitat "fruit del recel contra les economies del Sud d'Europa, i en el fons va contra la mateixa idea de l'euro" (...). Aquest atac [és] producte dels dubtes sobre com l'eurozona pot lidiar contra l'ansietat que provoca una crisi de dues velocitats, que torna a obrir les antigues diferències entre el Nord i el Sud, entre països rics que han fet els deures (...) i els sospitosos habituals (...).
El 2007, la crisi internacional va punxar una bombolla immobiliària gegantina; en els dos anys següents el terratrèmol financer es va convertir en recessió i atur, i el Govern espanyol –com els altres Governs- es va veure obligat a començar a gastar. Ara tota aquesta marea de despesa pública (millor o pitjor emprada, però crucial per evitar una depresió) provoca dubtes: els mercats creuen que hi ha països que no podran pagar la factura. Han atacat ja amb virulència a Dubai i Grècia, i comencen a acarnissar-se en la cerca de la propera víctima. (...) aquest accés d'histèria, una estranya combinació de pànic i desig de fer sang per treure beneficis a pales. (...) "Les suspicàcies potser s'exageren, ja que els mercats tendeixen a sobreactuar, però al darrer terme reflecteixen percepcions basades en elements reals: les sospites sobre la capacitat d'Espanya de sortir-se'n d'aquesta" (...).
En el fons, els atacs de les Borses són una moció de confiança a la política econòmica del Govern (...). Un examen a la credibilitat del Govern (...). "Però l'alarma és útil si serveis per a que Espanya actuï en la direcció correcta. Tenim aluminosi i toca refer les estructures de l'economia. El deute té solució ja que en el món ara hi ha molta liquidés. Però toca començar a pactar reformes (...)".
(...) La necessitat de reformes estructurals és aquí de fa anys. "Fa temps que la situació no és bona, fa temps que hi ha clars riscos sobre les finances públiques, i és lògic que Joaquin Almunia hagi posat a Espanya en el mateix sac que Grècia, Portugal i Irlanda, ja que fa temps que Brussel·les adverteix dels riscos sobre la sostenibilitat fiscal per l'envelliment o per la manca de flexibilitat laboral" (...). "Els riscos s'han materialitzat ara precisament, sempre ho fan en el pitjor moment, i és degut a que la desconfiança dels mercats no deixa de créixer" (...).
(...) L'euro ha estat un magnífic paraigües mentre queien països com Islàndia o Letonia. Però al mateix temps dificulta la sortida de la crisi per la seva enorme fortalesa, la qual complica la vida dels exportadors (...).
"El temps s'acaba (...). I a Espanya no hi pot haver més endarreriments amb les reformes. (...) l'ajust ja serà per si mateix molt llarg i difícil pels desequilibris acumulats, però la indefinició de la política econòmica ho complica tot encara més".
Van a por España, El País 7-02-2010.
Espanya s’enfronta aquets dies a una crisi de credibilitat. Els mercats, ni es creuen que tinguem la capacitat per prendre doloroses decisions d'ajust, ni es creuen els números del Govern o de les entitats financeres. (...)
J. Fernández, L. Garicano y T. Santos, Recuperar la credibilidad, El País 7-02-2010.
