Els articles recents m’han induït a fer un esbós dels “mercats” (o Mercats) i els principals engranatges fins arribar als ciutadans. A partir d’extractes d’articles i notícies descriuré aquí alguns dels mecanismes significatius d’aquest entramat que, mutant convenientment, fa segles que es manté.
Estem segrestats –s’han de pagar les exigències dels segrestadors?- o amenaçats amb uns xantatges que cada vegada ens exigiran més.
Aquesta setmana (19 a 26 de juny) ja s’ha ne vist prou per veure-hi clar, per això només ho ampliaré si hi ha noves dades prou significatives.
Una de les prou significatives és la d’un catedràtic de la UB, premi d’economia, ex director executiu de l’FMI i del Banc Mundial, afegida al final. El títol del seu article: “Què són i què volen els mercats?”
Els mercats
Els mercats actuen en el curtíssim termini i provocaran noves crisis.
Claudi Pérez, Grecia pone a Europa al límite, El País 19-06-2011.
Grans inversors
Els inversors privats –bancs, companyies d’assegurances, fons d’inversió- tenen dos terços dels bons sobirans grecs. La banca francesa és la tenidora de deute sobirà grec més gran, amb 40.000 milions, seguida de l’alemanya amb 26.000 milions. (...) Grècia dedica el 4,5% del PIB a l’exèrcit i el modernitza amb armament francès i alemany finançat a crèdit.
Manuel Estapé Tous, Atenes redobla l’ajustament i cedeix el control sobre les privatitzacions, La Vanguardia 23-06-2011.
No n’aprenem, o a algú ja li va bé que no tinguem memòria?
La qüestió és (...) que els fets es repeteixen amb una freqüència molt més que inusitada, gairebé anodina. Que, més enllà de models i d’ideologies diverses sobre el millor dels mons, és necessari aprendre les lliçons del passat: l’assaig “Esta vez es distinto: ocho siglos de necedad financiera” recorda des del títol que quan escoltem que ara sí, que les coses han canviat en economia perquè som més intel·ligents, és per engegar a córrer (...).
Reinhart i Rogoff utilitzen una immensa base de dades, que inclou 66 països i 800 anys, per estudiar les crisis financeres, tant bancàries com d’impagament del deute dels diferents països, que van des dels préstecs dels banquers florentins a Eduard III d’Anglaterra fins als emprèstits de les guerres napoleòniques o els crèdits gegantins que els anys setanta va rebre Llatinoamèrica. Unes dades que mostren que l’impagament del deute sobirà ha estat un ritu universal per a tots els països que han passat d’economia emergent a avançada, fossin França, Prússia, Espanya o Àustria, que compta amb un historial sorprenent. I sens dubte Grècia, que des del 1800 fins després de la Segona Guerra Mundial ha incomplert els seus pagaments gairebé de manera contínua. La història que els governs emergents compleixin amb els seus pagaments, com va succeir entre el 2003 i el 2008, està lluny de ser la norma. I ara ja sembla que no ho faran ni els avançats.
D’altra banda, quan es tracta de crisis bancàries, subratllen, és igual que es tracti de països pobres o rics. Els assolen periòdicament de la mateixa manera, amb el consegüent augment del deute públic –un 86% de mitjana en els tres anys següents a una crisi bancària– i episodis d’inflació perillosament alta per fer perdre valor al deute.
En fi, subratllen: “Hem estat aquí abans”. A les crisis estudiades sempre hi ha una excessiva acumulació de deute –per governs, bancs, empreses, consumidors– que genera uns riscos estructurals més grans de l’imaginable enmig d’un boom financer. Les injeccions de capital poden fer creure que un govern està aconseguint un gran creixement econòmic i que una empresa té la capacitat de generar molts guanys, quan en realitat no és així. La majoria d’aquests booms, adverteixen, acaben malament. Les economies es tornen vulnerables a crisis de confiança, sobretot quan el deute és a curt termini. La resta, ho estem vivim. Sempre serà un gran repte, conclouen, aconseguir un equilibri entre el risc i les oportunitats de deute.
Justo Barranco, Ara tampoc no ha estat diferent, La Vanguardia 26-06-2011
Agències de qualificació
Claudi Pérez, La UE tendrá que pactar con la agencias de calificación, El País 19-06-2011.
L’agència [Moody’s] apunta a més que la derogació en referèndum del retorn al programa nuclear i de la privatització de l’aigua ha demostrat que el Govern té “dificultats” per emprendre les reformes necessàries, i recorda que Itàlia necessita escometre quan abans els plans de consolidació fiscal requerits per reduir el deute públic, el segon més alt d’Europa.
(...) Moody’s (...) ha marcat el futur polític de Berlusconi.
Miguel Mora, Juncker avisa de que Italia y Bélgica tienen má riesgo que España, El País 19-06-2011.
La solvència d’Itàlia també està en dubte. L’agència dels Estats Units Moody’s, la més important entre els que valoren el risc financer, va emetre divendres un comunicat molt sever en el qual va advertir les autoritats de Roma que podria baixar el ràting del deute del seu país si no duen a terme correccions significatives en la seva política.
Eusebio Val, Moody’s alerta a Itàlia que podria rebaixar el ràting del seu deute, La Vanguardia 19-06-2011.
Però qui menteix més en política? Si ens demanessin de pronunciar-nos entre el dictador i el demòcrata, quin dels dos assenyalaríem?
(..) Tots han mentit. Però són els dictadors els que més enganyen? Grècia –el bressol de la democràcia– va falsejar els comptes per ingressar a l’eurozona, i els seus dirigents han mentit durant anys, cosa que ha desembocat en una crisi que fa tremolar Europa (...) amb els banquers de Goldman Sachs, van maquillar el dèficit i van enganyar la Unió Europea.
Xavier Batalla, Qui enganya més?, La Vanguardia 25-06-2011.
La Xina
El país comunista que alliçona Europa, i un banc “popular” que fa quadrar els mandataris europeus:
Al seu informe anual, el banc central del gegant asiàtic adverteix els països e la UE , que “encara experimenten problemes molt profunds en els seus sistemes” i insisteix que han de prendre mesures per contenir els seus nivells de deute,, perquè en cas contrari la crisi pot “empitjorar i estendre’s”.
Segons aquest document, (...) “la causa original que va desencadenar la crisi del deute no s’ha resolt”. Subratllen a l’informe financer que “la confiança dels mercats encara és fràgil” i si es deteriora més podria convertir-se en “la principal amenaça per a la recuperació mundial”.
Per superar aquesta situació d’incertesa, el Banc Popular de la Xina cita els mandataris europeus a establir amb promptitud “un sistema a llarg termini per afrontar la crisi, que generi confiança i transmeti estabilitat i seguretat a les economies europees”.
Pequin insta els europeus a actuar amb celeritat per evitar que la conjuntura econòmica es continuï deteriorant. Considera que les mesures que han adoptat els responsables comunitaris l’últim any només han servit per calmar els mercats de manera temporal, però que no suposen una solució estable per a una situació que continua sent delicada.
La preocupació xinesa per l’evolució de l’economia europea expressa la vinculació que hi ha. No en va, Europa és el principal soci comercial de la Xina , i Pequín és un important tenidor de deute públic de diversos estats.
Isidre Ambrós, Consells de la Xina a la UE , La Vanguardia 19-06-2011.
La locomotora xinesa, ensopega amb la mateixa pedra capitalista que els països de l’OCDE?
Reequilibri. Aquesta sembla ser la paraula de moda per definir l’evolució de l’economia xinesa. Les últimes dades confirmen que el ritme de creixement del gegant econòmic està disminuint. La incògnita per aclarir és si l’aterratge serà suau o brusc, però el que és clar és que el planeta sencer està pendent dels pròxims passos de la segona potència mundial. No debades, la Xina s’ha convertit en la locomotora de l’economia mundial després de la crisi financera del 2008 i ara mateix fa mostres de fatiga. (...)
Ara, el Govern xinès es troba embrancat en una lluita per frenar la inversió especulativa i immobiliària que ha convertit en inaccessible l’accés a l’habitatge per a la major part de la població, la qual cosa ha generat un creixent malestar social.
Per combatre aquesta situació els responsables econòmics xinesos han imposat des de finals del 2010 un paquet de mesures restrictives. Totes encaminades a frenar l’especulació immobiliària i que han dut a la pràctica eliminació de les operacions de compravenda.
A més d’imposar al sector financer la disminució de la concessió de crèdits, el Banc Popular de la Xina ha iniciat una política d’augment de la taxa de reserva de dipòsits bancaris, que ja ha elevat en sis ocasions durant aquest any i que se situa en el 21,5%. Una mesura destinada a aturar els problemes bancaris derivats d’un possible augment de la morositat, provocada per la punxada de la inversió especulativa i immobiliària. Però també per prevenir les dificultats que afronten molts governs locals, el tercer gran pol generador de creixement a la Xina, que es troben atrapats sense prou recursos per afrontar totes les inversions en infraestructures que han posat en marxa. Segons l’agència Reuters, els reguladors xinesos estarien preparant un pla de rescat per pagar els deutes contrets per aquests municipis, que ascendiria a una xifra d’entre 308.000 i 463.000 milions de dòlars, l’equivalent al 8% del PIB xinès.
Les autoritats monetàries també intenten combatre amb aquestes restriccions creditícies la inflació galopant que s’ha instal·lat a la Xina. Una batalla que encara no han guanyat, ja que al maig va continuar la tendència alcista i es va situar en el 5,5%, el nivell més alt des d’agost del 2008, i per al juny s’espera que rondi el 6%.
Aquestes mesures d’ajust estan fent efecte. El problema és que s’han sumat a una situació d’escassetat d’energia elèctrica i d’encariment del preu del carbó, principal font energètica del país, que no només han frenat la inversió, sinó que estan debilitant el creixement econòmic i han fet aflorar també una sèrie de problemes en la indústria, que poden desembocar en desordres socials.
Isidre Ambrós, La locomotora xinesa mostra senyals de fatiga, La Vanguardia 26-06-2011.
Amèrica Llatina
Amèrica Llatina pot donar lliçons financeres a Europa.
Va ser el bressol de les crisis de deute sobirà. La mare de tots els impagaments. Avui, no obstant això, ofereix refugi als damnificats pel contagi del daltabaix grec. La irrecuperable Amèrica Llatina de les moratòries i la hiperinflació durant la dècada perduda dels vuitanta és avui un exemple de bona conducta macroeconòmica, resultat d’un llarg procés de reformes que tenen a ratlla preus, despesa pública i endeutament.
“Vam aprendre la lliçó, molt dura en alguns casos, i les nostres economies ara són més flexibles, amb polítiques fiscals conservadores, basades en dèficits públics i dimensions de deute petites, i règims de tipus de canvi flotants que ens permeten absorbir la volatilitat” (...).
(...) “les polítiques de prudència en les finances públiques de l’Amèrica Llatina, (...) podria donar lliçons als països del sud d’Europa en el maneig del deute”. La regió, en efecte, registra les taxes de creixement més altes de les últimes dècades gràcies a la demanda de la Xina –que també li ha permès reduir la dependència dels Estats Units– i té unes reserves mai vistes. (...)
“Quan ells [els europeus] rebentin, països com el Brasil compraran els seus actius. (...) L’Amèrica Llatina va fer els deures, va aplicar totes les receptes i s’ho va empassar. Ara espera que els seus metges de capçalera facin el mateix.
Elisabet Sabartés, La mare de tots els impagaments, La Vanguardia 26-06-201.
L’FMI
Els líders dels mercats emergents no sembla que s’adonin que encara han de desafiar la prerrogativa dels Estats Units de nomenar a l’extremadament poderós número dos del Fons.
Kenneth Rogoff, El euro, en la encrucijada, El País 19-06-2011.
Les velles economies continuen custodiant amb clau el poder de l’FMI i sembla que així continuarà. N’hi ha prou amb veure qui continuarà –amb alta probabilitat- dirigint la institució, per no parlar de l’irrisori augment de quotes dels països emergents que està proposant el Fons (només un 6%), si es considera el fort augment del pes d’aquestes economies. Vist això, no ens hauria d’estranyar que els països emergents s’estiguin desviant cada vegada més de la via multinacional i institucional que el món va erigir després de la II Guerra
Alícia García-Herrero, Los nuevos dueños del mundo, El País 26-06-2011.
- Espanya
Tant el Fons Monetari Internacional (FMI) com el Banc d’Espanya van avisar ahir dels riscos que encara planen sobre l’economia espanyola i van reclamar ambició al Govern per continuar endavant amb les reformes necessàries per assegurar un creixement fort i crear ocupació.
(...) com aclareix des de l’inici del seu comunicat l’FMI, “el sanejament de la seva economia és incomplert i els riscos són considerables”. Espanya ha de fer molt més en tots els àmbits importants, especialment en tres: la consolidació fiscal dels comptes públics, la reestructuració del sistema financer i la reforma laboral.
I l’organisme internacional posa fil a l’agulla. En l’àmbit de la consolidació fiscal, alerta que el risc principal per reduir el dèficit públic es troba en els incompliments de les comunitats autònomes. “Això ha de ser evitat”, diu l’FMI, per a la qual cosa recomana millorar els marcs fiscals i dur a terme seguiments trimestrals del comptes.
En l’àmit de la banca, l’FMI recorda que la pressió dels mercats sobre el sector persisteix: “les perspectives de rendibilitat del sistema bancari són difícils i es manté la incertesa sobre si les pèrdues relacionades amb el sector immobiliari han estat completament reconegudes”. En conseqüència, diu el fons, l’accés als mercats continua sent pitjor per als bancs i caixes espanyols. Segons l’FMI, els bancs que no tinguin capacitat per resoldre les necessitats de capital, “han de ser reestructurats ràpidament o, si clarament no són viables, liquidats ràpidament”. El fons també remarca la importància que les caixes es recapitalitzin aviat i professionalitzin els consells d’administració.
Però on les recomanacions són més nombroses i ambicioses és en l’àmbit laboral. La negociació col·lectiva, que avui es vota al Congrés dels Diputats, ha de ser efectivament descentralitzada al nivell de les empreses perquè els salaris s’ajustin a les possibilitats de cada una”. Cal oblidar-se de la indexació dels increments salarials respecte de la inflació (...) i rebaixar més les indemnitzacions per acomiadament. El document acaba amb altres suggeriments, com ara més obertura de l’economia, el foment de l’habitatge de lloguer o la liberalització pel que fa als horaris comercials.
Lalo Agustina, L’FMI alerta de riscos i demana més ambició en la reforma laboral, La Vanguardia 22-06-2011.
(...) El Govern espanyol esperava la nota de la delegació del Fons Monetari Internacional (FMI) que va estar en el nostre país a principis de mes per avaluar la marxa de les reformes anunciades. I la qualificació ha estat molt clara: Espanya aprova de sobres, però si vol aspirar a seguir la marxa dels països més desenvolupats de la Unió Europea
La decisió que ha de prendre el Govern ara és sobre quins són els límits de les seves reformes. Pretén arribar a l’excel·lent per poder competir a mitjà termini en igualtat de condicions que França o Alemanya, a costa d’endurir més les condicions de vida dels seus ciutadans? O, al contrari, es conforma amb el 6,5 que l’ha correspost, a costa de continuar en el grup dels perifèrics?
(...) l’informe anual de l’FMI sobre Espanya recomana avançar i aprofundir en les reformes empreses per aconseguir un major creixement econòmic, capaç de solucionar el gravíssim problema de la desocupació que assoleix el nostre país.
En opinió del Fons, hi ha quatre problemes que requereixen un tractament més intens: el fiscal, el sistema financer, la reforma laboral i els problemes estructurals de productivitat i creació d’ocupació. I per afrontar-los amb ambició, l’FMI recomana [15] actuacions (...).
Javier Ayuso, ¿Subir nota con el FMI?, El País 26-06-2011.
- Grècia
L’aprovació del parlament grec de les lleis per aplicar noves retallades, reformes i privatitzacions “establirà les bases per pactar un nou programa avalat pels socis de l’eurozona i del Fons Monetari Internacional”, afirma el comunicat aprovat ahir a la nit pel Consell Europeu.
Beatriz Navarro, Els líders europeus garanteixen més fons a Grècia si aprova els ajustos, La Vanguardia 24-06-2011.
- La UE
L’FMI ha d’ajudar a l’eurozona a prendre decisions difícils que no pot adoptar per si mateixa. (...) L’FMI ha d’impedir que els europeus permetin que la seva paràlisi constitucional converteixi la bola de neu de l’eurozona en una avalanxa mundial.
Kenneth Rogoff, El euro, en la encrucijada, El País 19-06-2011.
La UE
Però, qui mana realment a Europa? La política continua arrossegant els peus darrera dels mercats: la UE ha criticat amb duresa el paper de les agències de qualificació (Moody’s, Standard & Poor’s i Fitch) en la crisi i, tot i això les tres grans estan destinades a jugar un paper clau en el rescat a Grècia.
El foc creuat entre Brussel·les i les agències ja ha començat. La Unió amaga (sense acabar de disparar) amb una regulació més restrictiva per a les agències. Al seu torn. Aquestes –que no van veure venir la crisi europea però després la van agreujar amb una sèrie de rebaixes en la solvència de diversos països- porten setmanes advertint que qualsevol reestructuració de deute, per suau i voluntari que sigui, mereixerà la qualificat d’impagat. (...)
Les declaracions ambigües de Berlín fa uns dies sobre l’obligatorietat de la participació privada en la reestructuració van originar un incendi en els mercats que només es va apagar el darrer divendres amb la inevitable cimera franco-alemanya. (...)
A causa de tot aquest soroll, S&P va arribar a rebaixar el deute grec a pocs graons de l’impagament, fins l’extrem de considerar-lo com el pitjor del món. La resta d’agències també han aplicat dures rebaixes. I les tres han avisat que la reestructuració a més tindria efectes sobre altres països (en particular, Irlanda i Portugal) i tota la banca europea.
Aquesta pressió ha funcionat. “El segon rescat està per definir, però no pot provocar de cap manera una rebaixa del nivell fins el de fallida. Per això caldrà articular les condicions amb molta cura” (...). Com? “Amb els consells de les agències”.
Aquesta tasca de consultoria ja s’ha iniciat. No es tracte de quelcom inèdit: quan es va dissenyar el mecanisme de rescat europeu, l’EFSF, la UE ja va haver de pactar amb les agències per a que aquest vehicle financer obtingués la màxima qualificació, AAA. Abans d’esclatar la crisi, les agències feien aquesta mateixa tasca per al sector privat, malgrat dels evidents conflictes d’interès. Centenars de productes financers tòxics, inclosos els relacionats amb hipoteques escombraria, van rebre la màxima nota per part de les agències que van ajudar a dissenyar-los. EUA aquesta setmana ha anunciat que està estudiant com dur-les als tribunals.
La contradicció a Europa és formidable. Un any després de comprometre’s a frenar el poder de les agències, la Unió es veu obligada a pactar amb elles per evitar mals majors en el polvorí grec. (...)
“És la gran lliçó de la crisi: Europa i les seves institucions es llencen endiablades discussions sobre el govern econòmic, sobre tot tipus de propostes per salvar una situació molt complicada, i després hi ha qui s’erigeix com àrbitre sense tan debat polític” (...).
A les agències no els tremola el pols.
Claudi Pérez, La Unión Europea
Governs i parlaments dels Estats membres de la UE
- Grècia
El Govern de Giorgios Papandreu va accelerar els detalls de la nova cura d’austeritat fiscal i social que ha prescrit la troica que, de facto, governa el país del maig del 2010, la Comissió Europea
Manuel Estapé Tous, Atenes redobla l’ajustament i cedeix el control sobre les privatitzacions, La Vanguardia 23-06-2011.
- Portugal
El programa imposat per la ‘troica’ a canvi de 78.000 milions d’ajuda externa encara no s’ha començat a aplicar. (...) Al juliol [el Govern] ha de privatitzar el Banco Portugês de Negócios (BPN) i rebaixar les cotitzacions de la Seguretat Social
Anxo Lugilde, La dreta portuguesa tanca l’aliança en temps rècord, La Vanguardia 15-06-2011.
- Itàlia
Moody’s constata (...) la baixa productivitat de les seves empreses i la “important rigidesa en el mercat de treball i de productes”. Moody’s fa ressaltar (...) les males perspectives que s’emprenguin reformes estructurals, esmentant el cas del rebuig de la privatització del subministrament de l’aigua, decidit en dos dels recents referèndums. Una altra de les raons esgrimides és bastant òbvia: en les circumstàncies actuals, el mercat castiga encara més els països amb un deute superior a la mitjana (en l’actualitat a Itàlia assoleix el 120,6 per cent del PIB, segons l’FMI).
Eusebio Val, Moody’s alerta a Itàlia que podria rebaixar el ràting del seu deute, La Vanguardia 19-06-2011.
Polítiques
- Grècia
Atenes centrarà la retallada de la despesa en una reducció de les pensions, els subsidis socials i el nombre i la massa salarial de 800.000 funcionaris que hi ha en aquest país d’onze milions d’habitants.
Manuel Estapé Tous, Atenes redobla l’ajustament i cedeix el control sobre les privatitzacions, La Vanguardia 23-06-2011.
Bancs
Molts banquers m’han reconegut que, per culpa de l’agressivitat financera, només controlen el 60% de les operacions que efectuen les institucions. La situació és dramàtica.
Xavier Mas de Xaxàs, entrevista a Alexander Kwasniewski, “No pots demanar a la gent que voti i calli”, La Vanguardia 26-06-2011.
Caixes
La qüestió més discutida [en el cas de les caixes] és la valoració. Quant de descompte sobre el valor en llibres ha d’admetre una entitat per donar entrada als inversors? No hi ha respostes oficials, potser per no admetre una realitat: en aquest moment la demanda està espantada, té molts dubtes i és en realitat fluixa.
Algunes d’aquestes incerteses provenen de l’exterior. Altres, de dins. (...)
Els ingents sanejaments de les carteres que ja s’han efectuat des del 2007 sembla que no són suficients. (...)
(...) Els analistes tenen les caixes en el punt de mira. Si es recapitalitzen bé, s’haurà fet un pas decisiu per recuperar la pau.
Lalo Agustina, Les caixes esperen Godot, La Vanguardia 19-06-2011.
El calendari ajustat marcat pel Govern el febrer per obligar les caixes a recapitalitzar-se està jugant una mala passada a les entitats més necessitades de fons. (...) Abans de setembre (...) hi ha nou grups que han de captar una mica més de 14.000 milions d’euros. I no és que no hi hagi diners per als bancs amb què operaran a partir d’ara. El problema principal és que ningú no valora les entitats a un preu que els gestors consideren raonable, amb un descompte assumible sobre el valor en llibres. (...)
Excepte el Santander i BBVA (...), els bancs espanyols principals cotitzen molt per sota del valor comptable. (...)
Amb aquesta realitat, justa o no, però constatable dia rere dia als mercats, no resulta estrany que els fons, les companyies d’assegurances i altres inversors que s’han apropat a les caixes només estiguin disposats a comprar amb un descompte del 50% o superior. I és que la yeoria diu que, per tenir èxit en un col·locació –en borsa o fora d’aquesta- cal oferir una prima (descompte addicional) sobre els competidors. En el cas de les caixes, a més, persisteixen alguns llasts que en baixen el preu, com els dubtes sobre la contaminació real immobiliària i les deficiències en el govern corporatiu. A això, cal afegir-hi que ara, precisament ara, tenen pressa.
L. Agustina / E. Magallón, Les baixes valoracions de les caixes n’amenacen la capitalització privada, La Vanguardia 12-06-2011.
Ciutadans
Els països rescatats [de la UE ] estan descontents amb els resultats del pla de socors, amb les onades d’austeritat que compliquen la sortida de la crisis, amb doloroses retallades que es superposen unes i altres.
Claudi Pérez, Grecia pone a Europa al límite, El País 19-06-2011.
(...) a finals dels noranta (...) els mercats tenien fe cega –potser excessiva- en la capacitat de les autoritats econòmiques de resoldre els problemes del món, i estaven disposats a atorgar-los sempre el benefici del dubte. És possible que la llarga crisi que estem patint des de 2007 tingui l’efecte contrari: els mercats estan començant a dubtar que les autoritats tinguin la capacitat necessària per gestionar els problemes de l’economia mundial.
(...) on abans hi havia (...) la creença o esperança que la Reserva Federal
En aquest context, és fonamental que les autoritats dels països sota sospita entenguin que no n’hi ha prou amb executar les reformes necessàries. Cal anar molt més enllà del necessari per poder recuperar la confiança perduda. (...)
Les autoritats irlandeses, quan van dissenyar el darrer paquet de rescat bancari, van decidir consultar opinions externes per així tenir la certesa que les valoracions dels bancs eren prudents i creïbles, i evitar així que la política entorpís el procés. El recent elegit Govern portuguès ha afirmat, de manera contundent, que el seu objectiu és adoptar reformes més ambicioses que els que demana la condicionalitat de l’FMI.
Ángel Uribe, La fragilidad de la política económica, El País 26-06-2011.
Opinions d’un catedràtic, premi d’economia, ex director executiu de l’FMI i del Banc Mundial.
La pregunta que es formulen a totes les cancelleries del món és la mateixa: què volen els mercats?, què s’hi pot fer per satisfer-los, per calmar-los? Aquestes qüestions responen a la realitat d’un món econòmic globalitzat on els mercats han passat a ser els actors més potents, més decisius. Si hi ha un àrbitre en l’economia mundial, són els mercats. Però no es tracta, com en l’esport, d’un jutge imparcial, sinó més aviat d’un àrbitre que estableix les regles que més li interessen. Fa molts anys que els governs van a remolc dels mercats. En un article titulat “Governs i mercats, difícil relació” (La Vanguardia, 12/XII/2010), vaig ressenyar la història agitada de les relacions entre governs i mercats. La tesi de l’article, compartida per la majoria d’autors, és que s’ha arribat a aquesta preeminència i poder dels mercats per la malaptesa i els constants error de càlcul dels governs, que mai no es van prendre seriosament una estratègia comuna per fer-hi front.
El primer pas per saber què volen els mercats és esbrinar què són els mercats i quins són els elements que el constitueixen. (...)
El que anomenem genèricament els mercats és, de fet, un conjunt molt divers i heterogeni de plataformes en les quals es compren i es venen tota classe de béns, serveis i actius financers (...). Per tant. hi ha tants mercats internacionals cm béns es negocien a escala mundial. (...)
En l’actual crisi, quan ens referim genèricament als mercats, estem clarament al·ludint als mercats financers. En aquests, diàriament s’hi fan transaccions per més d’un bilió de dòlars en diners i actius financers com ara deute, accions, etcètera. És a dir, drets i obligacions de caràcter financer. Aquest mercat és molt important i poderós perquè, entre altres característiques, té una dimensió colossal. Es calcula que entre tots els actius financers internacionals sumen una quantitat entre 300 i 400 bilions de d`lars (221 i 295 bilions d’euros), és a dir, entre cinc i set vegades el PIB mundial.
Els mercats financers es dediquen a l’especulació? En part sí. (...) Els especuladors (...) es caracteritzen per comprar i vendre amb molta rapidesa i freqüència i el seu benefici deriva de la diferència entre els preus de compra i els preus de venda. Per exemple, hi ha un típic procés especulatiu, anomenat ‘shortselling’, és a dir, venda a curt, que ha estat prohibit en els moments àlgids de la crisi. Els que duen a terme aquesta pràctica adquireixen accions en préstec, les venen al preu del moment i forcen el mercat a la baixa. Les compren posteriorment al preu menor que han provocat i les tornen. (...) Aquesta és una activitat financera típicament especulativa i clarament nociva.
Per a qui és nociva? I perquè és ‘nociva’? Quina és la ‘norma’, i qui l’ha dictat?
La majoria de les activitats dels mercats financers no són especulatives. (...) El que fan aquests inversors [que al seu dia van comprar bons del Govern grec espanyol] simplement és fugir dels valors en euros per la por de perdre-hi diners. Per això, cada vegada exigeixen tipus ‘interès més elevats per invertir els diners en deute dels països més afectats pe la desconfiança. Aquest procés no té, en general, res a veure amb l’especulació, sinó que deriva de la desconfiança i la por de perdre els diners invertits.
La segona pregunta que cal formular-se, com he indicat al començament, és què volen els mercats financers? En altres paraules, la comunitat internacional es planteja com conviure amb el poder abassegador dels mercats al mateix temps que n’aprofita els recursos i el dinamisme. La reposat a aquesta pregunta crea divergències i paràlisis entre la classe política.
I perquè produeix aquest efectes?
Es europeus, liderats per Alemanya, creuen que els mercats volen prioritàriament l’estabilitat financera i pressupostària. Els Estats Units opinen, en canvi, que el més apropiat és prioritzar el creixement econòmic, la qual cosa els ha de portar a posar en marxa costosos plans d’expansió que no han aconseguit que l’economia nord-americana enlairi.
La realitat és que es mercats no es mostren gaire impressionats ni per l’austeritat europea ni per les mesures expansives dels Estats Units. Això sembla molt sorprenent, però crec que respon a un factor generalment ignorat: els mercats donen molta importància a la serietat dels països. Què vol dir serietat en aquest context? Significa que un país, i més generalment la comunitat internacional, ha d’actuar amb rigor, transparència i bon nivell de funcionament institucional, tot això definit en el marc d’objectius definits clarament i que responguin a un diagnòstic realista de la situació. En definitiva, els mercats volen que els països siguin previsibles i infonguin confiança.
Els diagnòstics es fan respecte a una referència, i quina és aquesta referència, qui l’ha fixat? No és això un aspecte fonamental? N’hi ha prou amb definir ‘objectius definits clarament’, o han de ser uns objectius específics, aprovats pels ‘mercats’? I quins objectius aproven els mercats?
En definitiva, què és el que fa por als mercats? Què és el que fa els països ‘previsibles’ i infondre ‘confiança’ als mercats, que segueixin el ‘dictat’ dels mercats?
Els mercats, no cerquen augmentar els beneficis, amb activitats normals o ‘nocives’? Què o qui pot posar fre a les pressions i actuacions per obtenir més beneficis a costa dels perjudicis d’altres? Proporcionaria això ‘confiança’ als mercats financers?
Crec que aquesta exigència de serietat explica el que està passant a les economies dels Estats Units i de l’eurozona. La realitat és que tant els Estats Units com Europa fan l’efecte que no saben on van ni com aturar els seus problemes. La imatge que transmeten és la de confusió, de falta d’objectius clars i de mecanismes institucionals eficaços. Els inversors, freds i calculadors, són poc donats a deixar-se endur per les declaracions i la paraula buida. La falta de serietat és el nus gordià del problema actual.
Joaquim Muns, Què són i què volen els mercats?, La Vanguardia 2-10-2011.
