Fa mig segle, Àfrica va celebrar disset independències, quinze d'elles en territoris francòfons. (...) Després de tres quarts de segle de colonialisme des de la conferència de Berlin (1884-85), quan els europeus es van repartir el continent, 1960 va ser un any de canvis. Aquests són alguns dels perquès de que Àfrica no canviés tant.
¿Per què va començar la descolonització?
El principi de la fi va ser 1945, amb la victòria aliada i l’esgotament de Gran Bretanya i França, les grans potències colonials. A lÀfrica llavors només hi havia tres estats independents: Etiòpia, Libèria i Egipte. Però la independència de la Índia i Pakistan, el 1947, va ser un punt d'inflexió per als moviments africans. Ghana va ser el primer país de l'Àfrica subsahariana que es va independitzar de Londres (1957). Però el colonialisme es va perllongar per altres mitjans.
¿Per què França es va bolcar a l'Àfrica?
(...) L'imperi congolès de Bèlgica va ser una empresa privada del cruel Leopoldo II. (...) Però França, un cop derrotada pels britànics a Nord-amèrica, va veure a Àfrica el continent que li permetria continuar ser gran. (...).
¿Què va definir al colonialisme francès?
La voluntat d'assimilar. Els nens africans van ser educats en la idea que els gals eren els seus ancestres. I el habitants de les colònies van ser considerats part de l'anomenda 'France lointaine', una extensió de la metròpoli. (...)
¿Quines vies va utilitzar l'anticolonialisme?
Àfrica no va seguir una única via vers la independència. Algunes colònies van obtenir la independència a través de la lluita armada. Aquest va ser el cas de Kenia (...), de Moçambic (...) i de Zimbabwe (...). A l'Àfrica subsahariana francòfona, la descolonització de 1960 la va concedir De Gaulle en bloc. (...)
¿Per què va ser especial la via francesa?
(...) De Gaulle va convidar a les colònies a continuar associades a la metròpoli o a anar pel seu compte i atènyer-se a les conseqüències. Als que van optar per la primera via se'ls va oferir inversions i el franc de la comunitat francòfona africana, garantit pel Tresor francès. Els que van dir no, com va fer Guinea, van ser abandonats.
¿Qui va ser el personatge francès clau?
(...) [el gaullista] Foccart va redibuixar el neoimperi amb una xarxa de dirigents africans, per una part, i d'empresaris i polítics francesos per altra. (...)
¿Per què hi va haver un camí socialista?
La independència econòmica, no només política, va dividir a les nacions sobre el camí a seguir. Bona part va optar pel socialisme, per dues raons. Primer, perquè la Unió Soviètica no posseïa llavors colònies a Àfrica. I segon, perquè els societats africanes precolonials es basava en estructures comunals, la qual cosa va fer que els nous dirigents contemplessin el socialisme, amb les seves promeses d'igualtat, com una via vers un model africà. Però el socialisme tampoc va fer camí a Àfrica, on avui ja és història.
¿Què va passar amb la primer ageneració?
La primera generació de dirigents de l'Àfrica independent va ser idealista i visionària (...). Però va ser esclafada per una onada de cops d'Estat. (...)
¿Com van desaparèixer de l'escenari?
Dels deu desapareguts, només un (a Gabon), va morir al llit. Derrocat el 1964, va recuperar el poder gràcies a l'exèrcit francès. Els altres van ser eliminats (...).
¿Què passa amb la present generació?
L'últim comandant copista és Salou Djibo, que el darrer 18 de febrer va derrocar a Mamadou Tandja, president de Níger. Abans del cop, la companyia francesa Areva va segellar un acord, competint amb empreses xineses, per extreure cinc mil tones d'urani anuals a Imouraren, la segona mina del món i vital per a l'economia de Níger. Però un latre evnt de canvi sacseja ara Àfrica: Salou Djibo va seguir un curs d'artilelria a Xina el 2001.
Xavier Batalla, Viento de (poco) cambio, La Vanguardia 27-03-2010.
