El primer, i el darrer
El 1804, només dos països d'Amèrica eren independents: Estats Units i Haití. (...)
A finals del segle XVIII, el sistema esclavista imposat per França omplia les arques de París a costa de 500.000 negres. La terrible desforestació va començar amb la devastació de boscos i selves per colons francesos per implantar els conreus de canya i cafè, els quals van convertir el petit país en el princopal productor de sucre del món. (...)
Era 1804, Haití va viure un dels pocs moments de benaurança: era el segon país d'Amèrica en independitzar-se i el primer del món en abolir l’esclavitud. (...) El triomf sobre les tropes de Napoleó va originar un orgull nacional que encara persisteix. A més, va estendre per Carib la noció dels drets humans. La Revolució Francesa els va crear per a l’home blanc, la revolució haitiana els va estendre per a l’home negre.
Massa gosadia. Haití era un exemple perillós que s'havia d’extirpar. França, l'antiga potència colonial, li va imposar el pagament d'un deute onerós i el va aïllar. Les potències esclavistes van accentuar la hostilitat vers aquell poble que desafiava l'statu quo colonial. Des del seu naixement el van condemnar a la pobresa.
Tot just independitzat, Haití va ser botí de l'ambició de companyies bananeres, ocupacions militars d'EUA i dictadors sanguinaris (...).
Joaquim Ibarz, Un suspiro de gloria, dos siglos de dolor, La Vanguardia 17-1-2010.
Així s’entén Haití*
A final del segle XVIII, Haití era la colònia americana que produïa més riquesa de tot el continent. (...) a finals del segle XVII havia passat [dels espanyols] a domini francès. Mitjançant la compra d'esclaus a Àfrica. Els francesos havien intensificat la productivitat de l'agricultura, especialment en sucre i, en menor mesura, cafè. Des d'Haití exportaven a Europa i a Nord-amèrica: una riquesa immensa per a la metròpoli, obtinguda gràcies a l’esclavitud, a la màxima desigualtat social.
Aquí va començar la decadència econòmica d'Haití, que dura fins avui i que l'ha convertit, de fa molts anys, en el país més pobre d'Amèrica. La independència d'Haití era un exemple altament perillòs per a les potències colonials europees, espacialment per a França i Espanya, però també per a Estats Units. Aquest s'havia independitzat de Gran Bretanya uns anys abans (...). Però l'agricultura d'Estats Units estava basada també en l'esclavitud. S'havia, doncs, d’aïllar i castigar a Haití, perquè el seu tipus d'independència era una malaltia que podia arriba a ser contagiosa. Per aïllar-la, van boicotejar comercialment els productes que produïa. Així va començar la prosperitat econòmica de Cuba, que va reemplaçar Haití en la producció de sucre i cafè. La illa dirigida pels antics esclaus va entrar en una visible decadència econòmica: si no exportava, tampoc podia importar. El botí s'havia esfumat.
Davant d'aquesta situació, els dirigents haitians van voler pactar amb les potències europees i ho van aconseguir: però aquí va venir el càstig. França va aixecar l'embargament el 1825 amb el compromís que se l’indemnitzés amb el pagament de 150 milions de francs or. Haití no va acabar de pagar aquesta quantitat fins 1947! Ja des de meitat del segle XIX, Haití havia passat a l'òrbita econòmica d'Estats Units, que la va ocupar militarment, a més, entre 1915 i 1934. Després, tot ha continuat més o menys igual: dictadures (Duvalier, pare i fill, la més sanguinària), desforestació de tota la illa com mitjà de subsistència (només el 2% de la superfície és arbòria), catolicisme primitiu mesclat amb ritus vudús i orgull nacionalista fonamentat en la negritud (només un 5% són blancs), emigració i misèria. Del país més ric d'Amèrica fa dos-cents anys, ha passat a ser el més pobre i un dels més pobres del món.
Europa, sobretot França, i Estats Units tenen un deute moral contret amb Haití, i el catastròfic terratrèmol hauria estat una bona ocasió per començar a pagar-la. No sembla que vagi a ser així. (...) Només ha arribat la meitat de l'ajut promès i, a més, Riceland Foods, la gegantesca empresa nord-americana de l’arròs, es beneficia dels ajuts del seu país per anar arruïnant als pobres agricultors haitians.
El món s'oblidaran d'Haití i del seu terratrèmol. Però alguns no ho oblidaran i continuaran fent allí negocis bruts.
Francesc de Carreras, El olvidado Haití, La Vanguardia 18-03-2010.
Deutes que són crèdits*
(...) la pròpia idea que Haití és un país deutor ha de ser rebutjada. Haití –argumenta Chalmers [economista haitià]- és un país creditor... i és Occident qui va endarrerit en els pagaments.
El nostre deute amb Haití prové de tres fonts principals: l’esclavatge, dictadura i canvi climàtic, qüestions que no són merament retòriques, sinó que descansen sobre nombroses violacions de normes i acords jurídics (...).
El 1825, mentre els vaixells de guerra eren davant la costa haitiana amenaçant en tornar a esclavitzar l'antiga colònia, el rei Carles X de França va imposar al país un pagament de noranta milions de francs-or: deu vegades la renda anual d'Haití de llavors. Sense manera de poder-s'hi negar, el jove país es va veure encadenat a un deute que tardaria 122 anys en saldar.
El 2003, el president Jean-Bertrand Aristide, el qual feia front a un aclaparador embargament econòmic, va anunciar que Haití presentaria una demanda contra el Govern francès per aquest robatori a ma armada esdevingut molt temps abans.(...)
El Govern francès va reaccionar fins el punt d’enviar un mediador a Port au Prince per a que la qüestió no arribés als tribunals. Al final, no obstant, el problema plantejat a França va desaparèixer: mentre els preparatius del judici seguien el seu curs, Aristide va ser enderrocat. (...)
De 1957 a 1986, Haití va ser governada per l'insolent cleptocràcia del règim de Duvalier. A diferència del cas del deute de França, l'acusació contra els Duvalier va arribar als tribunals, els quals va esbrinar que els fons haitians formaven de fet una complexa xarxa de comptes bancaris suïssos i luxoses propietats.
El 1988 [l'ex advocat d'Aristide] Kurzban va guanyar una demanda històrica contra Jean-Calude –'Baby Doc'- Duvalier, quan la resolució judicial d'un tribunal (...) a Miami va declara que el deposat governant "es va apropiar indegudament d'una quantitat superior a 504 milions de dòlars de diners públics". Els haitians, evidentment, continuen esperant la restitució deguda; la quantitat mencionada va ser només el principi de les seves pèrdues.
I és que, al llarg de més de dues dècades, els creditors del país han reiterat que cal que els haitians liquidin l’enforma deute contreta pels Duvalier, la qual es calcula en 844 milions de dòlars i que en bona part es deu a institucions com el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial. (...) ¿Va se legal que els prestataris estrangers cobressin els deutes dels Duvalier quan gran part d’aquella mai es va gastar a Haití? Amb gran probabilitat, no. (...)
Defensades per diversos països en desenvolupament a la cimera de Copenhague, les raons que es poden adduir en relació al deute del clima són senzilles. Els països rics, els qual han fracassat tan estrepitosament a l'hora d’abordar la crisi del canvi climàtic que ells han originat, tenen un deute amb els països en desenvolupament els qual han intervingut escassament en la causa de la crisi, però en canvi han de fer front als seus efectes de forma desproporcionada. En resum: qui contamina, paga.
El cas d'Haití planteja una demanda especialment convincent. La seva contribució al canvi climàtic ha estat insignificant (...). No obstant això, Haití és un dels països més afectats pels efectes del canvi climàtic. Segons un índex de la qüestió, només Somàlia és més vulnerable.
(...) la seva fràgil infraestructura és el factor que converteix els desafiaments en desastres i els desastres en catàstrofes. El recent terratrèmol, encara que no està vinculat a la qüestió del canvi climàtic, és un perfecte exemple.
I aquí arribem a un punt en el qual tots aquests pagaments il·legals del deute poden suposar una càrrega més devastadora. Cada pagament a un creditor estranger era diner no gastat en una carretera, en una escola, en una línia elèctrica.
I aquest mateix deute il·legítim facultava al Fons Monetari Internacional i al Banc Mundial a imposar condicions oneroses per a cada préstec, exigint a Haití que liberalitzés la seva economia i reduís encara més el seu sector públic. L'incompliment va comportar un dur embargo de l'ajut del 2010 al 2004, el toc de difunts per al sector públic haitià. (...)
Una estimació dels deutes que el món ha contret amb Haití modificaria radicalment aquesta dinàmica perniciosa. I aquí és on comença la veritable
Via vers una compensació com tal: mitjançant el reconeixement del dret dels haitians a les indemnitzacions.
Naomi Klein, Haití: acreedor, no deudor, La Vanguardia 24-02-2010.
