L’esquizofrènia d’estalviar o gastar?
Els estalvis de les famílies comencen finalment a créixer, la qual cosa és bo per a la salut de les seves finances a llarg termini, però desastrós pel creixement econòmic.
Joseph E. Stiglitz, La manera de no recuperarse, El País 29-03-2009.
Com s’ha produït aquesta crisi mundial del deute? (...) la resposta es pot trobar en un discurs de Ben Bernanke, president de la Reserva Federal , fa quatre anys (...) titulat ‘L’excés d’estalvi i l’actual dèficit per compte corrent d’EE.UU.’ (...) sostenia que les causes no havia de cercar-les a EE.UU. sinó a Àsia.
A mitjans dels anys noranta, les economies emergents d’Àsia havien estat grans importadores de capital i havien captat préstecs de diners de l’estranger per finançar el seu desenvolupament. Però arrel de la crisi financera asiàtica de 1997 i 1998 (...) aquests països van començar a protegir-se a si mateixos amassant enormes quantitats d’actius estrangers com reserves, però el que estaven fent de fet era exportar capital a la resta dels països. La conseqüència va ser que el món es va inundar de diners barats cercant un lloc on anar.
La major part d’aquests diners van anar a parar a EE.UU., d’aquí el seu gegantesc dèficit comercial (...).
Perquè? Bernanke citava “la profunditat i complexitat dels mercats financers del país (que, entre altres coses, han permès a les famílies accedir amb facilitat als diners del mercat immobiliari)”. Profunditat, sí. Pero, complexitat? Bé, es podria dir que els banquers nord-americans, confiats després d’un quart de segle de zel liberalitzador, van liderar al món a l’hora de trobar formes complexes d’enriquir-se dissimulant el risc i enganyant als inversors.
I els sistemes financers molt oberts i escassament regulats eren la característica d’altres molts receptors de grans entrades de capital.
(...) el flux massiu de capital va crear la il·lusió de riquesa en aquests països, exactament igual que en el cas dels propietaris de vivendes nord-americans. Els preus dels actius pujaven, les monedes eren fortes i tot semblava anar de meravella. Però, abans o després, les bombolles punxen sempre i les economies miraculoses d’ahir s’han convertit en els caos perduts d’avui, països els actius dels quals s’han evaporat, però els deutes dels quals continuen sent molt reals. (...).
Si volen saber d’on procedeix la crisi mundial, plantegi-s’ho d’aquesta forma: estem contemplant la venjança de l’excés.
I l’excés d’estalvi continua estan aquí. De fet, és més gran que mai, ara que els consumidors empobrits han redescobert els avantatges de la frugalitat i que el ‘boom’ mundial de la propietat, la qual va proporcionar una vàlvula de sortida per tot aquest excés d’estalvi, s’ha anat en orris en tot el món.
Una forma de veure l’actual situació internacional és pensar que estem patint una paradoxa d’estalvi a escala mundial: arreu del món, les quantitats que es volen estlaviar superen a les que les empreses estan disposades a invertir. I la conseqüència és una depressió mundial que deixa tothom pitjor del que estava.
Paul Krugman, La venganza del exceso, El País 29-03-2009.
La por fa estaviar
La por a perdre el lloc de treball és, pels experts, el que explica que la taxa d'estalvi de les famílies hagi assolit rècords històrics del 18'8% el 2009. En el quart trimestre de l'any passat va arribar a representar el 24,7% de la seva renda disponible. (...)
La primera causa d'aquest augment de l'estalvi és la dràstica reducció del consum (...) i és una de les claus que explica que el creixement intern no acabi d'arrancar.
Mar Díaz-Varela, El ahorro de las familias alcanza el máximo del 18,8% de su renta el 2009, La Vanguardia 6-04-2010.
El problema és que després de l’acte [de presentació de l’estudi ‘Ahorro familiar en España’] no quedava molt clar què poden fer les famílies per donar la ma a la ranquejant economia nacional: si continuar estalviant i servir de finançament alternatiu als prestamistes externs o començar a gastar aquests estalvis, reactivant així la demanda interna. (...)
Espanya va ser el país amb una taxa d’estalvi familiar més baixa dels països de la zona euro. En concret, aquest nivell es va arribar a reduir fins el 10,7% de la renda disponible el 2007 (...). Aquesta situació va fer un tomb amb el contagi a l’economia real dels problemes financers. La taxa d’estalvi va arribar a assolir el 18,1% el 2009, situant-se entre les més altes dels països de l’eurozona, per moderar-se a cotes properes al 15% el 2010.
David Fernández, Ahorradores, vuestro país os necesita, El País 6-03-2011.
Crítica a les posicions Merkel-Sarkozy*
Angela Merkel gairebé se’n va sortir amb la seva. La majoria de països de la Unió Europea, amb Zapatero aclamant la seva pròpia renúncia de sobirania, van aprovar un futur tractat de la Unió que, com va declarar Sarkozy, condueix a un govern econòmic de sobirania compartida, d'aquells en què el que parteix i reparteix se’n porta la millor part. Inacceptable per al Regne Unit. El seu desmarcatge de l'eurozona suposa un canvi essencial en la construcció europea. Tampoc està clar per a Suècia, Hongria, Txèquia i potser Finlàndia. El nou tractat haurà d'esperar, com a mínim, fins al març i després ser ratificat pels estats, fet que podria implicar algun referèndum (Irlanda). Però hi ha més cassos.
Tant a Alemanya com a França socialistes, esquerrans, centredreta i extrema dreta no estan d'acord. Per això el volen aprovar el març perquè el maig Sarkozy pot no ser president: una altra maniobra antidemocràtica aprofitant una majoria conjuntural per decisions històriques. I a Alemanya, el venerable Helmut Schmidt va llançar una diatriba solemne contra el projecte hegemònic de la Merkel mentre que socialdemòcrates i verds es desmarquen de l'acord. Res immuta a Merkozy: tot sigui per salvar l'euro, proclamat essència de l'europeisme. Però ni això és clar, a jutjar per la reacció dels mercats a partir de dilluns 12: les bosses van baixar, la prima de risc dels deutes italianes i espanyoles va pujar, Moody's va amenaçar amb rebaixar la cotització dels deutes sobiranes de l'eurozona i amb llevar-li una A a França. I és que en realitat, res ha canviat a part de la promesa d'imposar l'austeritat fiscal amb mà dura i sancions als díscols executades per la Comissió Europea que, per fi, obté poder supranacional.
El BCE va reduir en realitat la seva compra de deute. I segueix rebutjant emetre eurobons ¡per evitar inflació en ple perill de deflació! Fins al punt que es recorre a l'FMI perquè presti als països europeus mitjançant un finançament de 200.000 milions que li lliurarien els propis països europeus. Símptoma clar de la inoperància del BCE que sembla dissenyat per evitar una hiperinflació de tipus llatinoamericà en lloc de ser una institució reguladora de l'economia europea. L'altra novetat és avançar a juliol del 2012 la creació d'un mecanisme de solidaritat financera per ajudar a països en dificultat. Però el seva capital estarà limitat a uns exigus 80.000 milions encara que preveuen línies de crèdit fins a un total de 500.000 milions. Compareu amb 1,1 bilions que els governs han de pagar per concepte de deute l'any 2012, incloent 519.000 milions de deute italiana, francesa i alemanya en el primer semestre. I la banca europea té 487.000 milions a pagar en els primers sis mesos.
Tot i suposant que els mercats no llancin l'atac definitiu contra l'euro ara que encara no té defenses de capital (el que és molt suposar), el preu de defensar l'euro és acceptar una profunda recessió econòmica a l'eurozona. I no només en els països sota sospita. L’austera Holanda ja ha entrat en recessió. La majoria d'experts coincideixen a assenyalar que l'obsessió amb el control de la despesa pública, imposada per Alemanya en funció dels seus propis interessos i polítiques, fa impossible qualsevol recuperació econòmica a curt i mitjà termini, en una situació amb altes taxes d'atur, restriccions salarials i necessitats socials creixents. I encara que els Merkozy s'omplen la boca prometent competitivitat, l'única competència es refereix a qui conté més despesa pública i a qui restringeixi més la demanda. Però sense creixement no hi ha capacitat de pagament del deute acumulat. Per tant, el deute serà més car i el servei del deute cada vegada més elevat, en una dinàmica d'estrangulament de l'economia que en últim terme afecta la pròpia Alemanya quan l'eurozona no pugui assumir les seves exportacions.
És més, tant la inversió com la confiança en l'euro i en els bancs europeus depèn fonamentalment de les expectatives de creixement de l'eurozona, no de l'equilibri fiscal o de l'endeutament dels països. De fet, el deute d'Alemanya i França estan per sobre del 80% del PIB mentre que l'espanyola se situa en el 60%. Per què llavors els mercats no especulen amb les deute d'aquests països, encara que podria rebaixar la cotització de França? Perquè pensen els inversors que hi ha reserves de productivitat i potencial de creixement que en últim terme asseguren la seva capacitat de pagament i la rendibilitat de la inversió. Però si hi ha una recessió prolongada en l'eurozona els seus efectes arribaran a l'economia alemanya, de manera que la cotització del seu deute també es deteriorarà. Per tant, l'euro només pot ser moneda comú si tots els països s'enfonsen junts, perquè créixer junts en l'actual situació de política fiscal restrictiva no s'ho poden ni plantejar. O sigui que morirem amb l'euro per a major glòria dels buròcrates de Brussel·les que es llepen els dits pensant en les seves futures inspeccions inquisitorials en els despatxos dels governs europeus buscant infraccions pressupostàries a la regla d'or de l'estàndard teutó.
Si es pensa bé tot el que hauria de succeir per consolidar l'euro en una UE pròspera i federalista per consens, sembla evident que es tracta d'una paràbola fictícia per ciutadans crèduls necessitats de seguretat. O l'euro a qualsevol preu o les tenebres exteriors on només habiten aquests britànics tan rars (que per cert, tenen els més sofisticats serveis financers, les forces armades més professionals d'Europa i les millors universitats -encara que això ho està liquidant Cameron-). De moment, l'únic concret és que anem a una crisi encara més dura, pitjors salaris, més atur i molta menor protecció social. Amb l'euro en la corda fluixa. I amb el poder de decisió sobre tots nosaltres en mans de Merkozy. El preu de l'euro és la vida que té ara.
Manel Castells, El preu de l’euro, La Vanguardia 17-12-2011.
