Andersen, KPMG i Deloitte es van oposar vehementment fa dos anys a que la Securities and Exchange Commission [d’Estats Units] (SEC) els canvies les regles del joc eliminant la possibilitat dels contractes d’assesoria. I van guanyar la batalla amb el seu lobby en el Congrés [d’Estats Units].
No només els bancs directament intoxicats per la crisi de les ‘subprime’ (hipoteques brossa) podran beneficiar-se de la nova onada d’intervencions que els governs europeus preparen per intentar normalitzar el flux del crèdit. També aquells amb actius no estrictament tòxics però si deteriorats i problemàtics podran acollir-se a les noves actuacions públiques per sanejar el sector bancari europeu (...) Així ho van acordar ahir els ministres d’Economia dels Vint-i-set(...)
Pedro Solbes (...) va reclamar que es pagui un preu el més proper possible al de mercat per garantir la igualtat de tracte als bancs millor situats. La petició, va admetre, està en “dificilíssim equilibri” amb l’objectiu d’estabilitzar el sistema financer que persegueixen aquestes actuacions, ja que un preu massa baix no animaria als bancs a vendre els actius.
Beatriz Navarro, La UE prepara un saneamiento en profundida de sector bancario, La Vanguardia 11-02-2009.
Ara bé, la intermediació financera mai havia ocasionat un desastre (ni hauria arribat tan lluny) si no hagués estat pels desequilibris globals que van sorgir dels dèficits comercial i pressupostari bassons d’Estats Units, finançats en gran mesura pels estalvis xinesos.
Se suposava que els tipus de canvis flotants impedirien que els països manipulessin les seves monedes, però, a l’acumular grans quantitats de lletres del Tresor d’Estats Units, els països de l’est asiàtic, especialment la Xina , van mantenir els seus tipus de canvi artificialment baixos. Aquest “excés d’estalvi” de l’est asiàtic va permetre un excés de consum alimentat pel deute a Estats Units, Gran Bretanya i gran part del món occidental.
Malgrat tot, el matrimoni entre els estalvis xinesos i el consum nord-americà va tenir un error fatal: va crear deutes no pagables. Les inversions xineses cada cop més cobraven forma de compres oficials de lletres del Tresor d’Estats Units. Aquestes inversions no van crear nous recursos per oferir els medis de pagament.(...) Els estalvis xinesos no van passar a crear nous actius, sinó especulació financera i orgies de consum.
(...) El diner ultrabarat va produir una onada de préstecs hipotecaris d’alt risc –un mercat que es va col·lapsar quan els tipus d’interès van augmentar marcadament (...).
Aquesta interpretació dels orígens de la crisi econòmica actual és qüestionada per l’escola de “l’excés de diners”. En la seva opinió, hi va haver una causa, i només una causa: la creació excessiva de crèdit (...).
Aquesta línia de raonament pressuposa que els mercats són perfectament eficients. Si les coses surten malament, deu ser per errors en la política. Aquesta opinió també es contradiu, ja que si els participants del mercat fossin perfectament racionals i estiguessin perfectament informats, no haurien estat enganyats per una política consistent en fer que el diner resultés més barat del que realment era.(...)
Això suggereix una raó més fonamental per a la crisi econòmica: el domini de l’escola d¡economia de Chicago, amb la seva fe en les propietats autoreguladores dels mercats sense restriccions. Aquesta idea v justificar , o va racionalitzar, la desregulació dels mercats financers en nom de l’anomenada “hipòtesi del mercat eficient”. Això va conduir directament a la propagació de models de gestió de risc financer que, a l’excloure la possibilitat d’impagament, van subestimar grosserament la quantitat de risc en el sistema.
Si anem a jugar al joc de la culpa, culpo als economistes més que als banquers per la crisi.
Robert Skidelsky, La traición de los economistas, La Vanguardia 4-07-2009.
