Estudio com influeixen les emocions en les nostres decisions econòmiques, i aquesta lluita entre raó i emoció és molt semblant al conflicte entre el nostre ego i el nostre superego que va estudiar el meu besavi [Sigmund Freud].
(...) [avui dia els que més tenen són també els que més volen per avarícia] És el vici del segle XXI. Veiem: la meva primera apreciació és que mai enxampem al corrupte pel seu primer crim. I la segona és que, quan l’enxampem, el corrupte mai té els mateixos amics que quan va començar la seva carrera criminal. (...)
Hi ha milionaris que roben perquè se senten pobres: pateixen sentiments de privació al comparar-se amb amics encara més rics i per això mai tenen els mateixos amics al principi que al final dels seus crims. També per això roben compulsivament. (...) I se senten així amb la mateixa intensitat amb la qual un famolenc cerca menjar en el tercer món. I vostè no pot entendre’ls perquè ara no sent aquesta emoció. (...)
Vostè ara pot imaginar un altre estadi emocional diferent del seu, però no pot sentir-lo –empatitzar- amb qui sí el te, i això inclou a vostè mateix en un altre moment. (...)
Les emocions s’expliquen, però no es comparteixen ... Només es pot compartir amb qui també experimenta la mateixa emoció en aquest precís moment: per això els alcohòlics acaben amb alcohòlics i els avariciosos amb avariciosos. Són ells que empatitzen amb ells.
[I s’arriba a l’avarícia] poc a poc. Els estafadors comencen amb una petita il·legalitat: una dieta de més, una ocultació de despeses ... (...)
És un mecanisme comú en els addictes: la caiguda gradual en el consum (...) El mateix passa amb qui roba una propina per acabar robant la caixa. I per això mai enxampem al lladre en el seu primer robatori.(...)
A la borsa [hi ha]eufòria i depressió. Els inversors alternem una i altra sense ser capaços d’empatitzar amb nosaltres mateixos.
Lluís Amiguet, entrevista a George Freud Loewenstein, “Hay millonarios que roban porque se sienten pobres, La Vanguardia 17-10-2009.
Els molt rics han format una nova classe que té una gran responsabilitat en els problemes del món. No pots creure que la teva missió en la vida és simplement arreplegar i arreplegar. Has de ser responsable del que fas.
Xavi Ayén, entrevista a John Le Carré, "Los espías y los mafiosos comprenden el mundo de verdad", La Vanguardia 27-09-2010.
La mitjana és bona, però no els extrems
Part del problema (...) és que els bens abunden en promig, però no per a les desenes de milions de famílies que viuen en la pobresa o que es tambalegen precàriament al llindar d’aquesta. La desigualtat de l’ingrés d’Estats Units és esbalaïdora: el valor net de l’1% de les famílies més riques és igual al valor net del 90% més pobre.
(...) Estats Units va caure en la seva pròpia trampa, voluntàriament i amb ple consentiment. Els nord-americans han votat per candidats que prometen reduccions fiscals pels rics, retallar programes socials pels pobres i refusar legislacions que combatin el canvi climàtic induït pels humans, sent Estats Units un dels principals contribuents mundials. (...) Les famílies nord-americanes es van endeutar fins al coll, fins que el revessos del mercat van dur a una epidèmia de judicis hipotecaris de vivenda i fallides personals.
(...) Cercant un creixement econòmic superhumà, Xina ha saquejat els seus rius i el seu aire. Brasil i Indonèsia han acceptat una intolerable destrucció dels boscos que encara queden al món. (...)
Tot i això, els països rics han promès als països pobre suport financer i logístic que mai s’ha materialitzat. Gairebé un any després del devastador terratrèmol d’Haití, (...) el Congrés d’Estats Units no ha assignat ni un centau dels fons de reconstrucció, malgrat a les repetides promeses d’ajut.
(...) La desesperada envestida de la dècada passada per obtenir rendiments i guanys militars ens ha baixat el nivell. És temps de refer la ment i l’esperit. La clau està en pensar amb molta més claredat els desitjos i lles necessitats i, per tant, reequilibrar la nostra energia personal i política.
(...) Certament no hi ha cap barrera tècnica per garantir que tot nen, pobre o ric, pugui accedir a un sistema de salut decent, educació de qualitat i plena participació en l’economia. Els rics d’Estats Units tenen una riquesa que supera les seves necessitats més extravagants. (...)
Jeffrey Sachs, En busca de equilibrio, La Vanguardia 20-12-2010.
Una opinió de pes
Warren Buffet, multimilionari, (...) considera que els rics haurien de pagar “molts més impostos” i que els beneficis fiscals aprovats per George W. Bush per a les rendes més altes haurien de concloure a finals de desembre. “Crec que els que es troben en la part més alta, gent com jo, hauria de pagar molts més impostos. Ho tenim millor de com ho hem tingut mai”, va afirmar (...). Buffet va refusar els arguments dels republicans per no retirar les retallades en els impostos a les rendes més altes, perquè, en opinió d’aquests, es reduiria el creixement econòmic, ja que aquestes retallades impulsen els negocis i el capitalisme. “Els rics sempre direm que ens donin més diners, que després nosaltres gastarem més i així la nostra despesa es filtrarà a la resta de les capes socials”, afegeix Buffet. No obstant això, va assegurar que aquesta teoria “no ha funcionat en els darrers deu anys”.
Redacció, Buffet dice que los ricos deben pagar más, La Vanguardia 23-11-2010.
