No tenen sort els filòsofs dels mercats i els economistes dominants quan elegeixen els països de les seves preferències. En els noranta un dels escollits va ser Mèxic; fins fa poc ho era Irlanda. Ambdós han hagut de purgar els seus pecats.
El 'tequilazo' de 1994 va ser una crisi imprevista. Llavors Mèxic era el paradigma de país emergent que obra la seva economia a la tot el món (un any abans havia signat el Tractat de lliure comerç amb EUA i Canadà). A finals de 1994 el peso es va començar a devaluar, s'enfonsà la Borsa, va caure el valor de les accions de les empreses mexicanes (...). El llavors director del FMI (...) va descriure la situació com "la primera crisi d’un món nou amb mercats financers globalitzats" i a 'l’efecte tequila' (la repercussió de les dificultats mexicanes a qualsevol zona del món) com "la primera crisi econòmica del segle XXI". Com a conseqüència d’aquests problemes, Mèxic va anar ranquejant durant una generació.
Ara a passat a Irlanda. El seu model s'ha enfonsat amb celeritat. Algunes de les característiques d’aquest eren posades d’exemple en les escoles de negoci: impostos més baixos que els dels països del seu entorn, desregulació del sistema financer i obertura quasi absoluta a la inversió estrangera. I a més, expansió menys que prudent de la construcció en el pes del seu PIB (...)
Una de les preguntes que més es repeteixen aquests temps de crisi és per què els economistes, en general, s'han equivocat tant: no només en el diagnòstic del que anava a succeir (...), sinó en la naturalesa, profunditat i durada de la Gran Recessió. Un
Joaquín Estefanía, Alumnos preferidos, El País 21-11-2010.
