Lliçons no apreses
(...) en general, una situació que podria haver estat catastròfica s'ha aconseguit evitar. (...) El PIB no ha crescut però tampoc ah caigut. (...)
Varem tenir una situació inaudita en els noranta en la qual les empreses es des-endeutaven tot i els tipus d’interès zero. I no hi havia qui demanés prestats els diners que les empreses reemborsaven. Era una recessió per balanços que hauria aniquilat el PIB per la seva pròpia dinàmica. (...) I l’única forma de combatre-ho és mitjançant la despesa pública, és a dir estímuls fiscals. La política monetària és inútil.
[I la compra de bons com fa la Fed per evitar pujades de tipus a llarg?] També inútil. Al Japó tothom va criticar els estímuls fiscals. (...) Però al final els inversors de bons ho van entendre. Els tipus d’interès mai van pujar malgrat l’augment del deute. Ara (...) a EUA (...) hi ha un excés d’estalvi en tot el sistema (...).
A la zona euro estan cometent el mateix error que Japó l’any 1997 quan (...) va pujar els impostos. Va haver de rectificar. A Espanya i Irlanda l’estalvi ha augmentat més que el dèficit, de manera que hi ha marge per a més estímuls. (...)
A.R. entrevista a Richard Koo, "En Europa hay margen para más estímulo fiscal", La Vanguardia 21-11-2010.
Vint anys d’estancament econòmic, amb fernòmens mai imaginats*
Vint anys d’estancament econòmic i un descens mitjà de preus de l’1% genera una mena d’austeritat zen. "Ha baixat la propensió a consumir de manera permanent", explica [Matsuda de l’institut de marketing de Japó]. "En alguns casos és per desànim; altres senzillament prefereixen la senzillesa; en tot cas quan saps que quelcom va a costar menys l’any que ve no tens pressa per comprar".
(...) A partir de 1990 el col·lapse en la borsa i en el sector immobiliari a Japó va ser devastador. El preu del sòl comercial a Tokio va caure el 87%, les vivendes un 75%. I jamai s'han recuperat. Empreses que havien participat a la llarga festa de l’especulació immobiliària van tractar desesperadament de sanejar els seus balanços. Individualment això era lògic. Però el desapalancament simultani de milers d’empreses va arrossegar Japó vers la catàstrofe.
Després de pujar els tipus el 1989-90 per desinflar la bombolla, el Banc de Japó els va baixar fins a zero. Però inclús amb el regal de diner gratis, "el sector privat insistia en reemborsar deute per millorar els seus balanços" (...). "Mai havíem vist una cosa així: per va passar a Japó i ara està passant a EUA, Espanya, el Regne Unit" (...).
Tot seguit, el govern va pitjar l’altre accelerador, el fiscal, mitjançant una sèrie d’inversions gegantesques en obres públiques. (...) Però inclús amb aquesta enorme dosis d’estímuls, l’economia mai va créixer de forma sostinguda i els pres van continuar baixant.
El 1997 –just en el moment de la crisi asiàtica- el govern, espantat per l’expansió del deute, va pujar impostos. La recaiguda va ser immediata: el PIB va caure el 2% i el dèficit es va disparar (...). "Hi va haver greus errors a Japó" (...). "L’emissió massiva de bons del govern va encarir els costos d’endeutament i va empitjorar les fallides".
Finalment, el banc central va començar a comprar bons del govern japonès, la ja famosa política d’expansió quantitativa. Ara (...) Estats Units (...) ha après la lliçó (...).
En la narrativa de la crisi actual, Japó és l’exemple catastròfic del que no s'ha de fer. Però (...) cada analista interpreta el delicte japonès a la seva manera interessada. (...)
(...) Donada la magnitud de la destrucció de riquesa en la punxada, Japó és una història d’èxit, no de fracàs", diu Koo.
Japó te un altre avantatge enfront a les noves economies post bombolla occidental que ara afronten la seva pròpia dècada de deflació. Ja fusionada sinèrgicament amb Xina, mostra una fortalesa manufacturera en sectors d’alt valor afegit com en bens d’equip, només comparable amb Alemanya. Tot i la crisi, el yen s'ha apreciat i, malgrat aquesta apreciació, el superàvit comercial no ha baixat. (...)
Els únics descensos del PIB a Japó durant les dues dècades perdudes s'han produït després de dues crisis externes, l’asiàtica de 1997-98 i la de Lehman Brothers
Andy Robinson, Lecciones de defación desde Tokio, La Vanguardia 21-11-2010.
Temes relacionats: El cas d'Àsia i Austràlia
