Es dóna la paradoxa que el tancament a pany i clau aplicat pels bancs i les caixes d’estalvis com a conseqüència de l’escassesa de liquidés que va provocar la crisi financera, la qual es va iniciar ara fa dos anys, pot haver estat molt probablement un factor que hagi multiplicat la morositat. Moltes empreses i particulars, amb independència de la marxa de la seva activitat, s’han vist abocades a la insolvència a l’haver-se quedat sense finançament. Les entitats bancàries i d’estalvi, en aquest sentit, són en part culpables de l’agreujament de la situació econòmica, la qual ara se’ls hi torna en contra.
(...) El sistema financer espanyol ha viscut en el passat situacions pitjors de morositat que les actuals, com la crisi de 1993, en la qual la taxa de morositat va arribar fins el 9% [ara és del 4’54%].
La regulació bancària que estableix el Banc d’Espanya constitueix una garantia pel sistema financer, ja que obliga a acumular reserves en èpoques d’expansió per quan canviï el cicle, com passa ara. La regulació espanyola, en aquest sentit, és una de les més exigents del món i s’ha posat com exemple en nombrosos fòrums internacionals.
La rigorosa normativa espanyola sobre provisions bancàries davant la morositat ha permès al Banc d’Espanya (...) suavitzar els criteris vigents respecte als préstecs hipotecaris amb garantia real (habitatges i projectes acabats) (...).
Editorial, La Vanguardia 19-07-2009.
