Debat entre Michel Aglietta i Olivier Blachard, El País 10-11-2002.
Dir que les economies occidentals van malament és quedar-se curt: caigudes borsàries del 50 % o més des dels màxims assolits en la primavera del 2000, multiplicació de les fallides sobretot en els sectors d’alta tecnologia, augment de els primes de risc i contracció del crèdit. ¿No és una ironia de la història veure que la nova economia ha tornat a dur les crisis d’excés d’inversió i de deute que les regulacions públiques introduïdes després de la II Guerra Mundial
Però els sistemes econòmics continuen patint les crisis de els seves estructures. Han aparegut nous desequilibris que ja no es materialitzen en la inflació que afecta al mercat de bens de consum sinó als mercats financers. Els bancs centrals no tenen consciència d’aquest canvi fonamental: continuen considerant l’alça de preus com brúixola sense adonar-se que els nous desequilibris no tenen una relació significativa amb els conglomerats financers. Encara més greu: es mostren reticents a admetre que la política monetària té una responsabilitat en l’estabilitat financera. El que explica sens dubte la seva passivitat davant l’explosió del crèdit entre 1997 i 1999.
Des de fa 10 anys vivim en un sistema que ha situat les finances –crèdit i cotització borsària- en el cor del dinamisme econòmic. Els preus de les accions s’han convertit en l’eix del sistema. Són la vara de mesurar el judicis sobre les oportunitats d’inversió, la base per a la remuneració dels executius d’empresa, el component dinàmic en la gestió de l’estalvi de les llars, la font de fructífers beneficis per als bancs de negoci que viuen del llançament a Borsa i de les fusions. Així doncs, en períodes d’innovació tecnològica intensa, la incertesa sobre els beneficis futurs és una font, no de prudència, sinó d’augment generalitzat de les preses de risc finançades pel crèdit. Dintre d’una lògica d’autorealització, l’alça borsària proporciona la garantia dels crèdits els quals financen una nova ona alcista. Aquest procés, el qual provoca la disparitat en el ritme del crèdit en relació amb la producció corrent, produeix forçosament un excés d’inversió. El canvi brusc es produeix quan la comunitat financera comença a dubtar de la capacitat e els empreses per generar beneficis que justifiquin els nivells històrics assolits per les cotitzacions borsàries.
És el que va passar a mitjans 2001. La crisi actual està alimentada pels ajustos requerits per acabar amb aquestes distorsions financeres. Uns ajustos més llargs, més dolorosos que els que eren necessaris per sortir de els crisis de postguerra. Ahir es tractava de recupera un nou equilibri entre l’oferta i la demanda. Avui , és la mateixa estructura dels balanços de les empreses la que es veu qüestionada. (...) En un primer moment han de reduir el valor dels actius que han adquirit. El que talla els seus fons propis i revela l’excés d’endeutament. (...) Després, per evitar la fallida s’han de recapitalitzar emprant gran part del seus beneficis. La qual cosa fa que tinguin menys diners per invertir. S’entra així en un cercle viciós: qui diu menys inversió, diu menys creixement i, per tant, menys beneficis i encara més dificultats per reestructurar el balanços. A això s’hi afegeix l’augment de l’atur i la caiguda de la Borsa (...).
Per la seva banda, els bancs, afectats pel deteriorament de la seva cartera de crèdits, es tornen excessivament prudents i redueixen els préstecs. I encara pitjor: durant el període d’eufòria, els bancs van transferir gran part dels seus riscos als estalviadors fent-los comprar de forma massiva, a través de la concessió de títols, accions als fons comuns d’inversió o a les companyies d’assegurances vitalicis.
¿Què poden fer les autoritats en aquesta situació? En primer lloc, reconèixer la veritable naturalesa de la crisi. (...) En segon lloc, actuar en conseqüència, és a dir, injectar amb la major urgència liquides en el sistema: baixar els tipus d’interès reals, augmentar la despesa pública i les transferències vers els més desfavorits, la propensió al consum dels quals és alta. Però, ¿què és el que es fa? El Banc Central Europeu continua inflexible esgrimint el Pacte d’Estabilitat i el Govern Francès de Raffarin multiplica els regals als rics. La comparació és desastrosa.
Michel Aglietta, No es una simple recesión, El País 10-11-2002.
