Millor mirar autor i data abans de llegir-ho!
(...) em sembla que estem en un moment clau per a la macro-economia que qüestiona molts dels conceptes fonamentals que durant tant temps han conformat l’era moderna. S’està produint una col·lisió de diverses mega-forces: els desequilibris globals mai han estat més aguts. La deflació global mai ha estat un risc més gran. I s’ha produït un confluència extraordinària de bombolles d’actius (financers, immobiliaris ...), del Japó a Amèrica. A més, les autoritats mai han mancat tant d’armes convencionals per afrontar aquests desafiaments com ara. Hi ha una predisposició comprensible a minimitzar els riscos i confiar en que el sistema trobarà una sortida a la situació actual. (...) Però la pregunta bàsica continua sense resposta: ¿es pot restaurar fàcilment l’equilibri en una economia global disfuncional?
No és fàcil explicar perquè la situació és de desequilibri global.(...)
(...) les declaracions públiques de confiança [dels responsables de les polítiques econòmiques i monetàries] desmenteixen la molt profunda preocupació que expressen en privat. La veritat és que no hi ha remeis provats contra els múltiples perills de desequilibris externs, riscos de deflació i xoc posteriors a la punxada de els bombolles especulatives. Desafortunadament, les autoritats ja han emprat una porció significativa de les seves municions convencionals. Els majors bancs centrals del món s’estan quedant pràcticament sense punts bàsics en els seus tipus d’interès (...). En resumides comptes, les opcions tradicionals d¡estímul fiscal i monetari estan pràcticament exhaurides.
I per tant el debat s’ha desplaçat vers les opcions “no tradicionals” que tenen a la seva disposició les autoritats. El problema és que els remeis que es suggereixen o no han estat provats o no han tingut èxit. Això és especialment cert en el cas d’una varietat de prescripcions monetàries destinades a injectar grans quantitats de liquides les quals, es presumeix, han de servir per reanimar la demanda agregada. (...)
El problema d’aquest suggeriments és que es basen en l’assumpció monetarista més defectuosa de totes –que hi ha una relació estable entre la quantitat de diner i el PB nominal i/o el nivell de preus agregats-. Fins i tot Milton Freedman ho ha reconegut. Vegin si no els infructuosos intents monetaristes emprats al Japó contra la deflació (...).
Malauradament, hi ha un altre aspecte encara més complicat de l’enigma macro que afronta ara aquesta economia global i disfuncional –la interacció potencial de les diferents fonts de desequilibri-. Per exemple, una desacceleració del creixement de la demanda agregada posterior a una bombolla pot fàcilment potenciar els riscos de deflació. A lo millor el que succeeix és que demanem massa a polítiques unidimensionals per afrontar els problemes de creixement multidimensionals del món.
Malgrat els dubtosos resultats de les polítiques macro no tradicionals, els mercats financers tenen l’esperança que en aquesta ocasió serà diferent. I això em preocupa. En un món infestat per un excés d’oferta i una demanda deprimida, el debat sobre polítiques no convencionals mostra fins a quin punt la situació és desesperada, quelcom mai vist des dels anys trenta. Continuo creient que la solució s’haurà de produir en forma de reajustament de l’estructura mundial de preus relatius. I com que el dòlar és el preu relatiu més important, haurà de continuar baixant fins que el món trobi un equilibri nou i sostenible. El problema amb aquesta solució és que és molt dolorosa i no es podrà produir sense reformes estructurals a Europa i al Japó.
Stephen Roach, ¿Estamos ante un momento histórico?. La Vanguardia 29-07-2003.
