(...) en general, l’engranatge industrial desenvolupa equips d’electrònica de consum (...) dissenyats per tenir una vida curta, freqüentment sense que tinguin una segona oportunitat després d’espatllar-se. Desapareixen els serveis de reparació (o és molt complicat acudir a aquests), la qual cosa demostra una concepció basada en la idea d’usar i tirar.
(...) Però escurçar el cicle de vida comporta un exhauriment de recursos naturals, malbaratament d’energia i una producció de deixalles imparable.
La caducitat planificada caracteritza el nostre model econòmic. Ha estat històricament la palanca que ha activat la compra i el crèdit. (...)
Per això, els productes tenen una història marcada en origen. La bombeta és potser el primer exponent del deliberat escurçament de la vida d’un producte. (...)
I en la mateixa dinàmica hi van entrar els cotxes o les mitges de nylon.
(...) La fórmula ‘made in USA’ va renovar una estreta cultura europea basada en la premissa que la roba o els articles “eren per a tota la vida” (...).
(...) La creació de diverses games de productes que no interactuen amb el vell equip ajuda a que quedi obsolet. “Normalment, els productes es dissenyen amb un equilibri per a que els seus components tinguin una vida semblant. (...) L’estratègia seria que quan una part falla, fallen les altres” (...).
La caducitat s’imposa a més quan les innovacions tecnològiques s’implanten sense que els productes tinguin les mateixes capacitats que els vells. (...)
La caducitat es fa sistemàtica quan s’alteren els productes per fer difícil el seu ús continuat. En el món del programari [‘software’], per exemple, hi ha dues maneres per obligar a l’usuari a comprar noves versions. “Una és perdre la compatibilitat enrere forçant la reconversió de tot l’antic per funcionar amb el nou. La segona, menys agressiva, consisteix en perdre la compatibilitat endavant, amb novetats que no poden ser suportades per les versions anteriors” (...).
Antonio Cerrillo, Diseñados para morir, La Vanguardia 28-12-2010.
Obsolescència planificada dels electrodomèstics
Els electrodomèstics [...] són més efímers
ara que abans. [...] la mitjana de vida útil d’aquests aparells ha disminuïts des
dels 14,1 anys fins als 13 entre el 2004 i el 2013.
Aquest escurçament de la vida útil dels
aparells se sol atribuir al que es coneix com a obsolescència planificada.
[...] com a sortida de la Depressió va pensar que si tots els productes tenien
obligatòriament un cicle de vida curt això animaria el consum, crearia feina i
satisfaria el capital. [...]
Però, en ple segle XXI, comprar, utilitzar i
tirar s’ha convertit en un greu problema mediambiental, tant per l’extracció de
les matèries primeres com per la posterior generació de residus. La qüestió és:
és possible canviar cap a un model econòmic en què els productes tinguin una
vida útil més llarga sense que l’economia se’n ressenti?
La pregunta hauria de ser: és
possible canviar cap a un model social en què els productes tinguin una vida
útil més llarga sense que la sostenibilitat se’n ressenti?
Allargant la vida dels productes
millorant-ne la qualitat [...] seria beneficiós per al medi ambient, tant per
la reducció de les emissions de CO2 [...] com per la menor
contaminació derivada de la reducció de la producció.
Lorena Farràs, Fabricar pensant en el curt termini, La
Vanguardia 21-02-2016.
