A cavall entre la nova tecnologia informàtica i de telecomunicacions es va crear un mercat gegantesc d’instruments derivats. Les obligacions de deute col·lateralitat (CDO, la sigla en anglès), vinculades principalment a hipoteques, van convertir a una nova població d’aspirants a propietaris en suposats mereixedors de crèdit, permetent als bancs originadors vendre deute “d’alt risc” a altres inversors.
(...) El que va resultar va ser un sistema meravellós per diversificar risc bancari individual, però només magnificant el risc d’impagament de tots els bancs que tenien el que es va anomenar deute “tòxic”. Com que tots els derivats es basaven en els mateixos actius, si succeïa quelcom a aquests actius, tots els bancs que posseïssin el deute es trobarien en la mateixa situació.
El que va fer possible la propagació dels derivats va ser la facilitat amb la qual es podia expandir el volum de deute per a un determinat conjunt d’actius reals. Aquest escalonament es va veure ampliat per l’ús de permutes de risc creditici (CDS, la sigla en anglès), els qual oferien una assegurança fictícia contra l’impagament. Donat que es podia vendre una quantitat il·limitada de CDS contra cada prestatari, l’oferta de permutes va poder augmentar molt més de pressa que l’oferta de bons.
Les CDS van magnificar la dimensió de la bombolla accelerant enormement la velocitat de la circulació monetària.(...).
Robert Skidelsky, La traición de los economistas, La Vanguardia 4-07-2009.
