De cap a peus
(...) un sistema que ha fallat de cap a peus: els gestors no van gestionar, els auditors no van auditar, els analistes no van analitzar, els fiscals no van fiscalitzar, i així es va crear el gran miratge a Wall Street.
Bancs, empresaris, reguladors ...
Els experts calculen que la tempesta ‘subprime’ s’ha endut pel davant al menys una quarta part de la riquesa mundial (...). “Els bancs van assumir riscos excessius. Els empresaris es van endeutar massa. Els reguladors van permetre tot això. I ara els contribuents han fer cap amb el seu ajut per netejar tota la brossa, la qual cosa dispararà el deute de l’Estat i acabarà tenint conseqüències sobre els bens públics com la sanitat”, va destacar el Nobel d’economia Joseph Stiglitz.
Claudi Pérez, Davos asume la decadencia del capitalismo a la americana, El País 1-02-2009.
Expansió sobre bases molt febles
A l’estiu de 2007 (...) la crònica econòmica era una successió d’enormes beneficis i espectaculars operacions financeres. La llarga etapa de bonança havia dut a algun premi Nobel a vaticinar la fi dels cicles econòmics. Com passa sempre en plens excessos d’eufòria especulativa,un accident banal va revertir sobtadament aquesta tendència (...) [i] va ser suficient per a que aquest castell de cartes s’enfonsés.
L’origen de les turbulències és molt concret: un nombre limitat d’entitats financeres nord-americanes especialitzades en les hipoteques més arriscades, les tristament conegudes ‘subprime’, van començar a pagar l’explosió de la bombolla. El contagi va ser immediat. La primera crisi de la globalització es va estendre amb una virulència formidable. Al cap i a la fi, la dilatada fase d’expansió s’havia fonamentat sobre bases molt febles, alimentada per baixos tipus d’interès, sobre-endeutament i persistents desequilibris globals. No obstant, això només es va publicar després: gairebé ningú va veure venir l’incendi. (...).
“Cada cop hi ha més evidències que el succeït va ser un pànic bancari, que va començar portes enfora del sector financer regulat però va acabar arrasant-ho tot (...). Malauradament, als governants no els agrada aquest relat i prefereixen una explicació políticament més útil: que uns pocs banquers sense escrúpols són els culpables de tot”. La tesi d’Obama és: “La cobdícia i la irresponsabilitat d’uns pocs van debilitar tot el sistema”. Gorton [professor de Yale] assegura que és lògic cercar culpables, però afegeix que dos anys després continua sent difícil sintetitzar les causes del debacle.
(...) Aquesta crisi és així: no hi ha un únic culpable, no hi ha una sola causa sinó una sèrie d’històries entrelligades que expliquen la Gran Recessió (...). De fet la veritable naturalesa de la crisi encara és incerta. L’economista Ángel Ubide la resumeix com la combinació “d’una política monetària massa laxa –això és, tipus d’interès baixos-, de mala regulació financera, de la formació de bombolles mentre els bancs centrals miraven cap una altra banda i de l’avidesa dels banquers, entre altres coses. Efectes secundaris d’un capitalisme mal fet” (...).
Claudi Pérez, Doa años de ‘Thriller’ con final abierto, El País 9-08-2009.
El mercat hipotecari espanyol: referència internacional (?)
El conseller delegat del BBVA (...) va advertir ahir al Govern que respondre a “pressions populistes” està bé, sempre que no s’espatlli un mercat hipotecari com l’espanyol, que és una “referència internacional”.
Efe, El BBVA tem que el Govern espanyol faci massa regulacions al mercat hipotecari, La Vanguardia 30-06-2011.
