És cert que la gegantesca ona d’optimisme que varem conèixer a partir de mitjans dels anys noranta va provocar una forta especulació borsària i excessos d’inversió, sobretot en el sector de l’alta tecnologia. Llavors estàvem disposat a córrer qualsevol risc, ja que creiem que de cada 100 projectes al menys un donaria el gran premi. Evidentment, tot això mancava de realisme. (...)
Dit això, a l’esclatar, la bombolla financera va provocar diversos danys. Però considero que a EUA estan, en gran mesura, en vies de ser reabsorbits. (...)
En resum, no hi ha cap motiu per creure en aquets pessimistes que preveuen una nova Gran Depressió. La capacitat de recuperació de l’economia nord-americana és real.
(...) Per tant, la política pressupostària i fiscal ha de ser la principal arma per lluitar contra una possible recessió. Caldrà estar llestos per emprar-la de forma urgent, desenvolupar nous instruments, uns estabilitzadors automàtics (...). El problema és que cap govern ha reflexionat al respecte i que a Europa el Pacte de Creixement i Estabilitat és totalment insuficient. Si les coses acaben malament, la conjuntura japonesa corre el risc de repetir-se en altres parts. En aquest punt, replantejar-se la política monetària i pressupostària em sembla la prioritat principal.
Olivier Blanchard, Que callen los agoreros, El País 10.-11-2002. (Declaracions recollides per Christine Mital).
