Els que van posar el crit al cel amb l’acord entre la Unió Europea i
Turquia per impedir l’arribada de demandants d’asil es poden trobar aviat amb
tractes encara més qüestionables, ara per segellar les sortides per la
Mediterrània central.
L’ONU va determinar el 8 de juny que Govern eritreu é
culpable des del 1991 de greus abusos i va recomanar jutjar-lo al Tribunal
Penal Internacional (TPI). És el segon informe en un any, i denuncia tortures,
‘desaparicions’ i un servei militar de durada indefinida que manté 400.000
persones en semiesclavitud.
Entre els mitjans que la UE es planteja subministrar
al Sudan figuren, a més de formació de personal, càmeres de vigilància,
escàners i cotxes. Les iniciatives seran executades directament per agències
europees (amb un paper especial per a l’alemana GIZ), organismes internacionals
i oenagés.
Brussel·les reconeix que l’estratègia no està exempta
de riscos: que el lliurament de “material i formació, com a serveis de
seguretat i gestió de fronteres, sigui redirigit a finalitats repressives”, que
les víctimes dels traficants “continuïn sent criminalitzades” o que hi hagi
“crítiques de la societat civil i les oenagés per col·laborar amb governs
repressius”.
“El Parlament Europeu continuarà amb la seva tasca de
control a la Comissió perquè els programes de cooperació respectin la legislació
europea i objectius com la promoció de la bona governança i el respecte als
drets humans”. Europa “ara és conscient que l’Àfrica és una de les nostres
fronteres exteriors”.
Per a l’expert al Sudan d’International Crisis Group,
als ministeris d’Interior europeus “només els interessa que els governs frenin
l’arribada d’immigrants, no es fixen en la situació interna. Se’ls jutja per la
seva capacitat de gestionar la immigració, res més”.
La Comissió europea assegura que “Hem reiterat que els
conflictes al sud, al Nil Blau i Darfur, i les freqüents violacions dels drets
humans i el dret humanitari són una preocupació per a nosaltres”.
El 2005,
a petició del Consell de Seguretat de l’ONU, el TPI va
investigar la mort de 300.000 peraones a Darfur, i va acusar el president
sudanès de crims de guerra i contra la humanitat i, per fi, el 2010, de
genocidi. No obstant això, [el president del Sudan] Omar al-Baixir ha pogut
viatjar sovint i sense problemes a l’Aràbia Saudita, Qatar, l0Iraq, l’India o
diversos països africans als quals la UE va retreure cada vegada no haver-lo
detingut.
Encara que la causa continua oberta, la investigació
sobre Darfur va quedar suspesa el desembre del 2014. Segons el fiscal, per
falta de suport del Consell de Seguretat. I els Estats Units, que mantenen
sancions contra el país, han obert tot i això una línia de col·laboració amb el
seu Govern per “investigar crims financers relacionats amb el terrorisme”,
llegiu-hi Al-Qaida i l’Estat Islàmic.
A Darfur, on els bombardejos sobre zones rebels
continuen, hi ha 2,5 milions de desplaçats, i l’economia del país està en franc
deteriorament. A més dels refugiats d’Eritrea i Etiòpia, n’hi ha també del
Txad, la
República Centreafricana i fins a 200.000 del Sudan del Sud.
Beatriz Navarro, Félix Flores, Un pacte amb
les pitjors dictadures. La Comissió diu que reconeix el risc de col·laborar amb
repressors, La Vanguardia 11-07-2016
Governs
i institucions europees s'han conjurat per frenar la immigració "en
origen" i, per aconseguir-ho, estan disposts a col·laborar fins i tot amb
dictadures com les del Sudan o Eritrea perquè controlin les seves fronteres i
canviar la legislació per poder finançar exèrcits estrangers.
És
el que ha proposat la Comissió Europea amb l'objectiu "d'augmentar l'eficàcia"
de l'ajuda al desenvolupament. Actualment, "el finançament directe a
exèrcits no és possible; a causa de les excepcionals circumstàncies en alguns
països, era important corregir aquesta llacuna [...]. No hi pot haver
desenvolupament si no hi ha seguretat" capgirant així la que era fins ara
la premissa bàsica: no hi ha seguretat sense desenvolupament.
L'enfocament
es provarà amb la limitació que els diners no serveixin per finançar ni
armament ni l'entrenament de tropes de combat. La llista d'actuacions a què sí
que podrà donar suport és àmplia.
En
principi, els primers efectes d'aquella col·laboració ja s'estan notant.
Almenys 442 eritreus van ser deportats pel Sudan al maig després d'haver estat
detinguts quan provaven d'arribar a Líbia, i 300 més el 4 de juliol. Els
eritreus són empresonats quan els tornen al seu país per haver-lo abandonat
il·legalment, ja que és necessari un gairebé quimèric visat per sortir de
l'anomenada Corea del Nord africana.
Uns
5.000 eritreus abandonen el seu país cada mes. Nou de cada deu dels 70.000 que
van arribar a la UE el 2014 i el 2015, gairebé sempre a través del Sudan i
Líbia, van obtenir dret a asil. Però per rebre'l han de posar un peu a Europa,
una cosa que serà més difícil si el país veí segella la seva frontera, perquè
la UE continua sense permetre demanar protecció des del país d'origen.(c0ntiua)
Beatriz Navarro, Félix Flores, Un pacte amb
les pitjors dictadures, La Vanguardia 11-07-2016
